Tot i que sigui una màxima una mica maurada, avui em ve beníssim emprar aquella frase que diu que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Com que aquest exemple em servirà per parlar de la Guàrdia Civil, vull aclarir de bell antuvi que els qualific d’animals entesos com a espècie, així en general, sense cap tipus d’animadversió. No vull que ningú s’ofengui –ja sabeu que d’un temps ençà tenen molts de fans– i haver d’acabar als jutjats declarant: “Señoría, yo sólo cité el refranero popular”. Que ja sabem, gràcies als Jordis i als consellers de la Generalitat –si dic legítims, em perseguirà la Junta Electoral o, com que a les Illes no tenim cap comici en marxa, puc permetre’m aquesta llicència poètica? Perdonau el dubte– que amb temes relacionats amb el secessionisme i les forces de l’ordre, saps quan entres als jutjats, però no sempre tens tan clar quan en surts.
Aquesta setmana dues piulades des del compte de la Guàrdia Civil han fet que les xarxes “bullissin com la cassola en forn”, per dir-ho a la manera d’Ausiàs. Un diari esportiu va publicar una notícia el titular de la qual deia que la Benemèrita havia rescatat dos lleidatans independentistes per devers el Pirineu d’Osca. D’entrada, ja sorprèn el detall sobre la filiació dels rescatats. Si, com no es cansen de repetir-nos, vivim en un estat de dret on tothom pot pensar allò que vulgui si no traspassa el llindar de la Constitució, hom s’imagina aquesta notícia a quatre columnes amb els adjectius franquista, republicà o ecologista ornamentant la identitat dels excursionistes accidentats? El clima #Post155 ha provocat atacs d’estupidesa aguda que caldria guarir tan aviat com fos possible. I que la Guàrdia Civil repiuli aquestes 'xorrades' no ajuda gaire a tan noble causa. Recordem que és un cos que ha de vetllar per la integritat de tothom, pensi el que pensi, no fer un tuit on expliques que com que ets tan bo, salves tothom que ho necessiti, fins i tot els independentistes.
Record una entrevista al psiquiatre Victorí Planells en què explicava fa un parell de setmanes a Neus Albis a l’'En Companyia' d’IB3 com les malalties mentals encara estigmatitzaven, sobretot pel tractament que se’n feia als titulars de premsa: “Esquizofrènic ataca una infermera”, “Bipolar provoca el caos a l’autopista”; com si hi hagués malalties de primera i de segona i això es pogués triar. Ningú no gosaria titular “Hipertens provoca caos circulatori per mor d’un desmai”. Però amb altres tipus de patologies, sí que ens permetem aquesta llicència. Extrapolant, que no pas comparant, aquest tractament de la informació al titular dels joves lleidatans que decidiren partir d’excursió amb una estelada dins la motxilla és que hi ha excursionistes bons, tots aquells que van amb banderes amb un estat fort al darrere i detall que no comentarem perquè és una cosa boníssima i gens ressenyable, i excursionistes #Indepes que encara tenen la barra de fer-se mal i haver d’emprar temps i recursos d’un cos tan tolerant com el de la Guàrdia Civil, que no té manies perquè són uns màquines i fins i tot ajuden els fans de Puigdemont. L’ombra de les càrregues policials de l’1-O, aimats lectors, és allargada i, com em varen ensenyar a les classes de llatí de quan anava a l’institut, “Excusatio non petita, accusatio manifesta”. Si has d’explicar al teu públic que tractes tothom, voti Oriol Junqueras o Inés Arrimadas, de la mateixa manera, tenim un problema de credibilitat. I ben greu.
L’altra piulada no té ni 24 hores. L’encarregat de xarxes de la Guàrdia Civil no n’havia tengut prou i ha posat en dubte la professionalitat investigadora dels Mossos en el cas dels ninots que han penjat del pont de Vic. El tuit ha estat esborrat, n’han demanat disculpes i han assegurat que es prendran les mesures necessàries. Tot i així, no deixa de ser sorprenent la facilitat amb què posam en qüestió la feina d’altri i com, amb la llei mordassa com a punta de llança, amenaçam quan critiquen la nostra. Perdonau que torni al llatí, però customitzant allò que digueren els clàssics temps ha: “Quod natura non dat, lex non praestat”.
