12/10/2017

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'A tots els que plorarien de ràbia'

3 min
Joves emocionades al passeig Lluís Companys després de la compareixença de Puigdemont

BarcelonaHola, com estan?

Aquests dies parlo amb amics, sobretot amb gent jove, que em diuen que tenen ganes de plorar.

Quan senten Girauta preguntant-li al ministre d’Exteriors com és que la premsa de tot el món s’indigna amb les imatges de les càrregues policials de l’1 d’octubre i que com és que el ministeri no sap imposar al món la versió espanyola, tenen ganes de plorar.

Quan veuen Arrimadas rient-se del referèndum i fent el numeret del passaport com si estigués a un plató, tenen ganes de plorar.

Quan senten Rajoy, ahir al Congrés, enyorant “el catalanisme pactista i integrador” i recorden els crits de “Pujol, enano, habla en castellano” o aquella portada de l’'Abc' del 1993 amb la foto de Pujol que deia “Igual que Franco pero al revés, persecución del castellano en Cataluña”, tenen ganes de plorar.

Quan senten Margarita Robles lamentant les condicions laborals dels milers de policies que són al port per salvar la unitat d’Espanya però no creu necessari que l’Estat demani disculpes pels centenars de ferits que van causar, tenen ganes de plorar.

Quan senten Rivera parlant de la Catalunya “silenciada”, els cau la cara de vergonya aliena.

Quan veuen la ultradreta agredint impunement la gent als carrers de València, aquesta ultradreta que mai ha tingut por de l’Estat i que ara se sent reforçada per les agressions policials de l’1 d’octubre, s’indignen.

Plorarien de ràbia i d’impotència, davant aquest espectacle indecent de negació de la realitat. Fa ràbia, sí, perquè, com observava dilluns passat la Carme Colomina, “la informació d’abast global i en temps real impossibilita mirar cap a l’altra banda per no veure què passa. Les imatges desmunten versions oficials”. Com és possible, es pregunta tanta gent, aquest menyspreu per la veritat? Com em deia una lectora de vint-i-pocs anys parlant de les mentides d’aquests dies amb el referèndum de l’1 d’octubre: “Que no em tractin de tonta negant-me la realitat que he viscut amb els meus propis ulls i sentiments”. Fa ràbia aquesta obstinació a no reconèixer que l’Estat té un problema greu amb la meitat de Catalunya i que el 80% dels catalans i els principals diaris del món li diuen a Rajoy que faci el referèndum. Joan Tardà no els ho hauria pogut dir millor, ahir, al Congrés: “Facin l’esforç intel·lectual d’entendre que som al segle XXI i vegin els catalans com a dones i homes lliures, amb el dret i el deure de treure'ns les cadenes de tots els prejudicis ideològics i llasts històrics”.

El vespre de la sessió del Parlament, molta d’aquesta gent també va plorar, perquè el president Puigdemont no va proclamar la independència de Catalunya. Ja vaig comentar ahir les raons que hi vaig veure, però és evident que aquesta mena de temps mort entre el discurs de Puigdemont i el requeriment de Rajoy, amb el primer termini de dilluns, allarga l’angoixa i la tensió. No entro ara en les causes de tot plegat, però sí que voldria dir a la gent jove, que ha nascut en un món de velocitat digital, que hi ha processos històrics que no són ràpids. Que no estan equivocats: que en cas de referèndum, molt probablement ni el 'sí' ni el 'no' anirien sobradíssims, però que l’objectiu de celebrar un referèndum, com a Escòcia o al Quebec, té tota la lògica del món i del temps en què vivim, però que els ha tocat viure en un estat, l’espanyol, on abans que la democràcia o la llibertat hi ha la unitat, i la unitat al preu que sigui, al preu d’haver-la d’assegurar amb un barco carregat de policies, de prohibir debats al Parlament, de perseguir els organitzadors d’una consulta no vinculant com la del 9-N, de dir que l’1 d’octubre no va existir i que els policies ho van fer molt bé.

No, els que us indigneu amb la mentida no esteu equivocats: l’Espanya que dibuixen els que neguen la realitat encara és gran, però és cada vegada més petita i necessita la força de la repressió per aguantar-se. Aquesta és una Espanya insostenible, que es trencarà per rígida.

Acabo compartint amb tothom, però sobretot amb aquesta gent jove, una idea que em va transmetre ahir aquella jove lectora de l’ARA: “Que no es preocupin tots els polítics que em fan ràbia. Els meus pares van ensenyar-me que la ràbia mai es combat amb més ràbia. Ells han lluitat perquè les urnes de l'1 d'octubre arribessin al poble. Jo, després de sentir ahir els discursos del Congrés, lluitaré perquè les urnes sempre es quedin al servei del poble i polítics com ells no arribin al poder”.

Que tinguem un bon dia.

stats