OPINIÓ
Opinió 14/07/2017

L’acoblament

Melcior Comes
3 min

Vaig començar a viure a Barcelona l’any 1998. Llavors el president de la Generalitat era Jordi Pujol; semblava que el joc autonòmic es jugaria per sempre més de la mateixa manera; el catalanisme moderat ajudaria a la pomposament dita ‘governabilitat d’Espanya’ quan Espanya no tingués cap majoria d’esquerres o dretes per tirar cap endavant amb tranquil·litat parlamentària, i a canvi Catalunya rebria millores parcials en infraestructures, finançament, cessió de competències, etc. Catalunya era un suposat oasi sense corrupció, encara que va ser l’oposició del PSC qui va començar a insinuar que tot plegat era una borda enganyifa. Vam veure com queia el pujolisme, com es repetien dos tripartits d’esquerres (el primer molt celebrat a l’inici gairebé per tothom, el segon molt criticat des del primer dia; tot plegat saragata). La dèria catalana per assentar un autogovern renovat amb un nou Estatut no feia més que encendre els ànims d’una Espanya que s’armava contra el catalanisme a mesura que havia de dissimular les seves incomptables mancances. La crisi ho va acabar de trencar tot. I CiU va tornar al govern català, de la mà d’Artur Mas, que veia com sota la seva finestra les multituds demanaven poder decidir altres formes de governar-se més enllà de la Constitució del 78 i dels seus sostres de ciment armat.

El Tribunal Constitucional va acabar de rematar la jugada retallant l’Estatut nou, i cada 11 de setembre milions de catalans sortien al carrer amb ganes de capgirar la relació amb Espanya. Mas s’ho va jugar tot per tot i va convocar un procés participatiu amb claríssimes lectures independentistes, tot i que els independentistes de pedra més picada van prejubilar-lo després de l’invent fabulós de Junts pel Sí, que venia a resoldre en clau d’eleccions al parlament català el problema del plebiscit. Després, a Mas van inhabilitar-lo, com abans ja ho havien fet els independentistes de pota i ànima més negra.

Però les últimes eleccions ‘plebiscitàries’ no van sortir gaire clares: un 47,8% del vot va inclinar-se per candidatures independentistes, cosa que tornava a fer necessària una forma de desempat clar. La urgència d’un referèndum clar i vinculant es feia inajornable. I en això estem; és al·lucinant al ritme en què han canviat les coses. Suposo que sempre ha estat així: abans de la caiguda del Mur de Berlín, o de l’URSS, o de qualsevol canvi radical en política. La Història no entén de previsions dogmàtiques: mai ningú no l’ha encertada; depèn de tants factors que cap home sol pot arribar a tenir presents totes les peces del joc. L’independentisme sonava a quimera fa deu anys, com tot allò que s’emparenta amb el nom de Revolució, i que no acaba de ser més que reformisme radical disfressat de retòrica justiciera per enganyar el votant ressentit.

Ara mateix, aquest sobiranisme, que arriba cuirassat de ganes de votar contra la voluntat explícita de l’estat, és l’única esperança política d’una enorme quantitat de catalans. L’estat perjura que no hi haurà plebiscit; el misteri és si usarà la violència i les detencions per aturar l’imparable. Si ho fa, la independència de Catalunya només serà qüestió de temps, encara que puguin ser dècades. La gent està il·lusionada, però també preocupada pel que pugui passar. Ningú vol veure escenes dramàtiques. Hi ha dies en què sembla que tothom ha perdut el senderi: sobretot alguna mena de periodistes. Suposo que no pot ser d’altra manera quan en joc hi ha tantes coses de valor. Des de l’any 1998 han passat moltes coses. Però a Espanya és més alt el consens entorn de la Constitució del 78 ara que no el 78. A Catalunya a poc a poc ha anat dibuixant-se un altre mapa polític, que és un mapa moral i sentimental antagònic, ja sense acoblament factible.

stats