OPINIÓ

L’Espanya que volem (deixar)

Que les opinions puguin ser canviants és, si més no, un exercici de sanitat intel·lectual. Les idees estancades, poc poalejades, acaben sovint esdevenint insalubres, àdhuc tòxiques. Creixem intel·lectualment a partir de la reflexió i el canvi, de l’assumpció del propi error i de la valoració optimitzadora dels petits èxits que anam assolint. Ningú és qui per demanar o recomanar una idea o una altra a qui sigui. Ningú no ha de ser profeta, ni predicador, ni ha de fer de xot passador de la massa enfervorida. Som tots, cadascun, més aviat, els que hem de saber valorar i contrastar les diferents opinions que tenim al voltant per bastir un discurs propi i valent i, sobretot, independent. El sentit crític i individual del ciutadà, bastit entorn de l’interès de la col·lectivitat, ha de ser el que de veres imperi a l’hora de prendre cadascuna de les decisions.

Que entengui, doncs, el lector amable, que en aquest escrit d’avui aquest opinador humil fa això, senzillament exerceix la lliure expressió de l’opinió pròpia.

Fa aproximadament un quart de segle que vaig deduir, comprendre i discernir de manera segura per al meu intel·lecte que la subsistència del nostre país, així com l’hem entès els darrers vuit-cents anys, passava indefugiblement per assolir la plena llibertat com a poble. Som independentista, de manera irrenunciable, i absolutament respectuosa amb la resta d’opinions. Diguem-ne que, parafrasejant un sintagma molt de moda aquests dies, l’independentisme és la meva línia vermella. Qualsevol altra empresa, intenció, idea o supòsit, per a mi (repetesc, per a mi) equival a allò tan mallorquí de “fer retxes dins l’aigua”. Hi ha gent que rebutja el terme ‘nacionalista’. Jo, no. Entenc el nacionalisme com la defensa de l’essència d’un país. Ara he descobert que el terme ‘essencialista’ també és emprat per molts de manera pejorativa. ‘Essència’, simplement, ve d’‘ésser’. L’únic que esper per al meu país és que el deixen ‘ésser’, que no l’escanyin, que no l’escarneixin, que no el vexin, que no el vituperin, que no l’espoliïn, que no l’anorreïn i que no el facin desaparèixer. Si això és ser ‘essencialista’, també ho som. D’altres em diran radical. No em fa por, tampoc, la paraula. Perquè m’agrada anar a l’arrel i a l’essència de les coses. I perquè m’agrada saber d’on venim, baixant fins a l’arrel més fonda, per saber on hem d’anar, pujant fins al nigul més enlairat. Ningú no em dirà violent, perquè no ho som, al contrari. Ningú tampoc gosarà dir que sigui cínic, ni maleducat, ni irrespectuós, perquè he intentat sempre en els meus escrits, precisament, cercar l’elegància, l’apreci i la recerca de la bondat en les idees de les persones que van de cara i de bona fe. M’agrada polemitzar, però sempre mostrant admiració i respecte per l’adversari.

Fet aquest llarg preàmbul, que esper que cap tribunal constitucional de lectors no em tombi, m’agradaria explicar que el meu independentisme, el meu nacionalisme, el meu essencialisme i la meva radicalitat són absolutament incompatibles amb aquesta moda que s’ha instaurat recentment de creure en la possibilitat de reformar Espanya. Els projectes al llarg dels darrers quaranta anys han estat diversos, però tots fracassats. Espanya no té remei, deia aquell. A Podem, certament, alguns li podran tornar a oferir el benefici del dubte, en el sentit que encara són verges de poder, i que aquests, aquesta vegada sí, “són diferents”. Respect els que ho creguin així. Molt, de veres. Però a parer meu es tornaran a equivocar. I encara més, si no s’equivoquen, m’és igual. D’Espanya és hora de fugir-ne. Enguany fa tres-cents anys, que és hora de fugir-ne.

Aquests dies hem hagut de suportar la pudor de les clavegueres espanyoles i el cinisme d’un ministre conspirador que ara vol ser víctima. Ja sé que la nova esquerra espanyola no és això. Ja sé que vénen amb una altra idea. Una idea a la qual jo, si fos espanyol, donaria suport amb els ulls clucs. Però no ho som, ni ho vull ser. Som mallorquí, som català de Mallorca. I cregui o no cregui en la idea d’una nova Espanya, defugiré sempre possibilismes, actuacions pragmàtiques i pactismes amb Madrid. Veig Podem com un cavall de Troia destinat a rebentar les organitzacions identitàries de les diferents perifèries. Les formes són diametralment oposades: hi ha l’estil Fernández Díaz, i hi ha l’estil Podem. L’objectiu d’un i altre, al cap i a la fi, és descentrar la política d’aquí i mantenir el mapa com fins ara.

Ho repetesc per enèsima vegada: el partit sobiranista majoritari a Mallorca està deixant passar una oportunitat històrica, i a mi em fa molta pena, perquè són imprescindibles per al nostre somni, i sobretot perquè estim aquesta gent. Catalunya és a una passa del somni. Aquí ens cal estar preparats per partir amb ells, més tard, ja ho sé; d’una altra manera, ja ho sé; però hem de tenir les maletes fetes per quan ens allarguin la mà. Ara ens diuen que l’esquerra pot guanyar a les Balears per primera vegada unes eleccions espanyoles. Ah, sí? I? Per anar a fer què, a Madrid? I amb qui? Autocentrem-nos. Pensem de veres en nosaltres. Deixem de contribuir a una visió unificada del mapa polític espanyol. Actuem sense complexos. Diguem qui som, i que tothom ho escolti!

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF