Opinió 06/06/2013

L'Àfrica i l'última frontera ambiental

Miquel Carrillo
4 min

Les vaques són una mena de travel check per a la gent de Chigubo, a Moçambic. Als nostres ulls, sembla absurd que mantinguin uns ramats que amb prou feines fan servir per llaurar els camps assedegats de blat de moro i mexoeira . Sovint tenen també una funció social d'ostentació: tantes vaques tens, tan important ets; més o menys com la mida del xalet a la Cerdanya. De vegades arriben a vells i no han tastat la carn que tant els ha costat veure créixer. Però quan vius en un territori cíclicament assolat per les sequeres, i on l'economia monetària no existiria si no calgués pagar la benzina o els llibres de text de la canalla, l'única manera de mobilitzar el teu patrimoni i tenir-lo sempre a mà és que aquest tingui quatre potes i camini amb tu fins a la propera llacuna amb aigua potable, arribat el cas.

"Hem de millorar la seva nutrició, la gent té recursos i no ho sap. Han de pensar en els seus fills i la seva alimentació; poden sacrificar una vaca o un cabrit perfectament per menjar. Aquest és el canvi que hem d'aconseguir fer", em diu el tècnic agropecuari del servei estatal d'activitats econòmiques. Això o, com deia fa poc en un article Kofi Annan (Atureu el saqueig de l'Àfrica , ARA, 11/05/2013), obrir l'aixeta del subsòl i mirar d'aprofitar els recursos d'una altra manera i a una altra escala. Moçambic i tota l'Àfrica Austral es troben davant d'un moment clau de la seva història. Podem mantenir un sistema que ha sabut viure equilibradament amb el medi, però al qual cal incorporar moltes millores perquè la vida del seus habitants sigui mínimament digna (aigua, higiene o alimentació, per exemple), o bé preparar-nos per travessar la que probablement és l'última frontera ambiental.

Les empreses occidentals no paren de trobar jaciments de gas natural a Moçambic. L'últim, al nord del país, fa poques setmanes, assegurarà deu anys d'abastament a Portugal, amb només un 10% de participació en el consorci explorador a través de l'empresa GALP. ¿Recordeu l'últim viatge de la reina Sofia per aquestes latituds? Probablement Repsol no tocarà res del pastís, però cal liquar el gas per a transportar-lo cap a Orient, la fàbrica del món, i això són negocis per a l'enginyeria pàtria: entre l'americana Anadarko i la italiana ENI poden posar sobre la taula 52.000 milions d'euros, en un país amb un PIB de 9.500. Tot per rendibilitzar unes reserves gasístiques d'unes dimensions igual d'al·lucinants: si els geòlegs no s'equivoquen, només Moçambic tindria tant de gas com Líbia o Kuwait.

A partir d'aquí, vosaltres trieu: la píndola blava o la vermella, un futur o un altre. Segons Kofi Annan, hi ha marge perquè, millorant la governabilitat del país, la transparència i la rendició de comptes, tota aquesta riquesa natural tingui un impacte positiu en el país. El problema és aquest, que la història es repeteix tossudament i quan ens posem a convertir capital natural en financer sense produir res, els països no es fan més transparents i democràtics, sinó al contrari. No us he de repetir la nostra història, oi? No teníem gas, però sí la costa verge més maca de la Mediterrània, i ja sabeu com ha acabat tot plegat. O mireu democràcies modèliques del continent, com Algèria o Nigèria.

De fet, amb el carbó ja s'està veient el que pot passar. Durant els pròxims anys, la província moçambiquenya de Tête rebrà inversions equivalents al PIB del país, i ja ha començat a desplaçar milers dels seus habitants per permetre que es pugui remoure el 60% del territori. Aquest cop no ha estat la sequera la que els ha deixat sense aigua, sinó la reubicació forçada als pocs espais no susceptibles de contenir els 23.000 milions de tones de carbó (la xifra és una estimació) que esperen la Xina i l'Índia amb els braços oberts. Val a dir que aquests espais tampoc són aptes per a l'agricultura.

Però per a l'agricultura, el govern i els inversors japonesos i brasilers ja han tingut una idea: el programa ProSavanna desenvoluparà megaprojectes de 30 a 40 mil hectàrees dedicats a la soja i al blat de moro per a exportació. Es farà en una extensió total de 14 milions d'hectàrees, evidentment terres que ara serveixen per a la població local: comparat amb el perjudici que això provocarà a Nacala, el desplaçament de camperols a Tête serà poc més que una excursió de diumenge.

Segurament, alguns ja han triat per la resta. Canviaran les vaques per un passatge per anar a treballar als camps de carbó. Algú portarà una gran canonada d'aigua i, allà on ara veieu bosc, plantarà soja per alimentar altres vaques que els autòctons mai coneixeran, però que compraran per talls en un supermercat amb el seu sou de miners. Això si no s'encomanen de la sida a les mines o si una facció revolucionària no vol fer una nova Biafra, com a Nigèria. Penseu un minut en tot això i en aquesta última frontera si avui celebreu el Dia del Medi Ambient.

stats