OPINIÓ
Opinió 23/12/2017

L’ADN del meu poble no és –només– el català

i
Antoni Trobat
3 min
L’ADN del meu poble no és –només– el català

Aquestes festes nadalenques, que per a mi sempre són el precedent de la Diada del meu país, han començat bé. De forma estimulant. Divendres vaig participar a una sessió, la de cloenda, del seminari ‘Cultura, conflicte i nous subjectes socials a la Mallorca contemporània’ que organitzaven, a la meva UIB estimada, els professors Mercè Picornell, de la casa, i Guillem Colom, de la Universitat d’Exeter, a Anglaterra. La cosa era senzilla, un debat a dos, extraordinàriament moderat per la filòloga Elisabet Gayà, amb l’amic Toni Riera, articulista d’aquest mitjà amb qui he mantingut algunes polèmiques aquest any que s’acaba. El tema, el poden imaginar, la identitat i la sobirania –possible– de Mallorca i la seva interrelació.

El diàleg amb Riera, a qui conec i respecto molt des de fa un caramull d’anys, va ser agradable i correcte. Cordial. Va haver-hi moments per a alguna rialla simpàtica i tot. Tanmateix, crec que va reflectir quelcom que ja s’intuïa: que tenim models, projectes de país, diferents. Molt diferents. Davant un públic acadèmic força plural confrontàrem dues formes de concebre el que creiem que ha de ser la nostra casa. El ‘nosaltres’ futur.

Així, envitat a dir la meva, no vaig poder evitar començar fent una esmena a la totalitat a una frase que servia, a finals dels anys noranta, d’eslògan i mantra dels Joves de Mallorca per Llengua que llavors dirigia –va deixar de fer-ho mai?– Tomeu Martí: “La llengua és l’ADN del nostre poble”. Per a mi, aquesta màxima, suposadament progressista, i que permetia l’adhesió de qualsevol conciutadà independentment del seu origen a la nostra comunitat nacional via l’assumpció del català com a idioma propi, ni funciona, ni serveix. No és apta. No acaba de rutllar.

D’aquesta manera, tot recordant allò que Jordà, Mayol i Colom –feliçment guardonats enguany per l’OCB als Premis 31deDesembre– anomenen al llibre Somnis compartits quelcom així com “comunitat d’interès”, vaig defensar la necesitat de vertebrar un ‘Nosaltres’ ampli. Que ens situiï més enllà del projecte sovint distòpic de les dues cultures polítiques que a parer meu han estat majoritàries, complementant-se però essencialment semblants, dins el sobiranisme illenc tradicional: la pessemera, resilient, sense èpica i escassament ambiciosa; i la d’un cert independentisme amb vocació eterna de ser perifèric, fer castells i muntar seccions de partits com si Mallorca fos el Vallès Occidental. Impulsar els canvis estructurals que ens han de portar a superar el que el mallorquinisme històric ha pensat per a una classe mitjana catalanoparlant d’extracció partforanista –de la qual jo mateix som fill, de la qual admiro el seu compromís municipalista i que Riera em discutia que existís– no serà senzill. Però crec que ens urgeix. Que l’únic ‘Nosaltres’ que pot aconseguir que mantinguem la unitat civil del poble de Mallorca ha de ser un consens, un pacte, en què ser ciutadà mallorquí vulgui dir implicar-se en un col·lectiu identificat amb els drets socials –i humans!–, la defensa del medi ecològic, el mestissatge intercultural, la democràcia, el republicanisme i la llengua catalana com a patrimoni preuat bàsic –però no únic–. Qüestió d’estraègia i de tàctica. Riera no ho veia i m’insistia, en un discurs que jo veig errat, que ser “mallorquí”, al cap i la fi, és ser catalanoparlant. Li rebatia, jo, en la necessitat de bastir un relat que lligui Palma i la Part Forana. De fer aliances més àmplies. De vindicar l’insularisme –com és que no ho hem fet més?–. D’interactuar amb normalitat amb les diferents galàxies mallorquines –a mi m’han ensenyat més coses de casa meva Valentí Puig, José Vidal Valicourt, Tòfol Serra i José Carlos Llop que cap filòleg català–. D’un full de ruta compartit que treballi per guanyar totes les sobiranies. De valorar que el gran èxit de 40 Putes o de Mai neva a Ciutat no és que siguin productes en català que “lideren els mallorquins” –sic–, sinó que afronten honestament la complexitat de la nostra societat i ho fan de manera autocentrada.

La batalla d’idees continuarà. Se’m va fer curta. Però em va refermar en la convicció que no podem tapar ni ignorar debats que són a taula. Que ens mostren possibles camins que haurem de transitar properament. Que ens hi va la vida, a la fi, com a poble. Per molts anys ho puguem fer amb persones com en Toni Riera, un gran tipus de Manacor –la meravellosa ciutat de Maria Antònia Oliver, Joana Gomila i Dani Capó!

stats