L’estat espanyol no viu dies de glòria. Els seus dos principals líders polítics són persones d’una mediocritat espantosa; per més, obligats a fer-ho sota amenaça de mort, no tendríeu problemes per triar-ne un i rebutjar l’altre. D’entre els que els fan costat al Congrés i al Senat, en podríeu salvar alguns, però seria problemàtic haver d’esmerçar tots els dits de les mans per comptar-los. No és que les idees polítiques hagin perdut altura de vol, és que ara disputen el territori i l’aliment als carronyaires més abominables. Ja sabem que aquest estat disposa d’un clavegueram paorós, però encara ningú no ha estat capaç d’apamar-lo, de forma que no sabem per on passen aquestes instal·lacions subterrànies. Sí que sabem que un nombre significatiu de militars manifesten la seva adhesió a la figura de Franco, ‘soldado de España’. Però no formen el grup més nombrós de l’extrema dreta, a la qual s’acosten indecorosament PP i Ciutadans –aquests darrers, per exemple, amb el seu suport a les manifestacions de policies nacionals en demanda de millores socials... a Barcelona. La corrupció política desborda tant qualsevol previsió que seria estúpid limitar-se a ubicar-la en els partits polítics i les empreses que els compren, ja que, en realitat, afecta les estructures de l’estat sense que ningú es preocupi gaire d’avaluar el perill d’esbucament.
Entre tots, s’ha aconseguit que sigui pràcticament impossible l’establiment de plataformes on les persones puguin fer ús de la paraula per ennoblir-la al servei de la veritat –de la recerca de la veritat. La vida pública s’ha convertit en un femer on difícilment poden sobreviure algunes idees i la voluntat de reflexionar-hi per tal d’obrir-los camí entre la ciutadania. Aquesta situació crea tant de desànim com escepticisme, de manera que és cada dia més reduït el terreny a partir del qual sigui plausible construir un futur habitable.
Però la clau de volta de la desolació social –i política– és, de fa estona, l’Administració de la Justícia, convertida en un malson per a la gent. L’escàndol és permanent, i ja sabem que demà serà pitjor que avui, que noves revelacions o actuacions inèdites acabaran d’ofegar la fe i l’esperança –la caritat va per uns altres camins– en el gran pilar de tota societat democràtica. Perquè, què fan, què diuen els bons jutges que sens dubte treballen honestament? Fa dos dies que demanaven millores laborals, cosa molt més comprensible que els seus silencis.
