Darrerament, cada cop que obr Twitter (al Facebook fa temps que tenc el 'timeline' capat i només hi veig quatre coses), record amb certa tendresa aquells primers anys dels blogs personals i aquella il·lusió tan ingènua que ens provocava tot plegat. Allò era com assistir a la segona invenció de la impremta. En aquells anys, els més visionaris (jo entre ells), en parlaven contínuament. L’expressió no me fuig mai del cap: periodisme ciutadà. Això ens prometeren, això ens prometíem.
Cada un de nosaltres havia de ser un guardià de la veritat, un inquisidor davant l’allau de mentides interessades dels grans mitjans, sempre de genolls davant dels poders fàctics; un vigilant que posaria en dubte la mentida des de la llibertat d'internet i gràcies a la democratització més absoluta del debat públic, etcètera.
Cortineta d’estrelles. Següent escena.
Som al 2019. I obr Twitter.
I record aquell poema de Maikovski, que de tan palpat ja resulta absolutament carrincló, però és que la barca de la poesia insisteix a acabar esclafada contra el mur de la quotidianitat. En resum, els humans som especialment bons a convertir coses meravelloses en autèntics malsons.
On és el periodisme ciutadà que ens prometeren? Hi és. És per allà davall, sepultat entre tones de renou blanc i “opinions de merda” (t’haurien de regalar un disc de Los Punsetes quan te fas un compte a qualsevol xarxa social). I 'bots', cents, mils, milions de 'bots'. 'Bots' que són indistingibles dels humans, en part perquè són tan llestos com nosaltres i probablement no tan previsibles.
A les passades eleccions americanes, els hackers russos tenien 'bots' programats de manera que, cada cop que hi havia alguna notícia contrària a Trump o a favor de Hillary Clinton que volguessin sepultar, mataven Justin Bieber. El millor –el més malignament brillant– era que la trampa no es basava a usar la suposada candidesa dels fans de Bieber, que probablement no picaven, sinó que comptaven sobretot amb el complex de superioritat moral de molts 'haters' que volien veure el querubí canadenc mort i repiulaven allò com bojos.
Ben jugat, hackers russos. Ben jugat.
Diuen que d'aquí a uns anys els 'bots' escriuran articles agafant d’aquí i d’allà els elements necessaris per al perfecte 'clickbait'. Jo diria que ja ho fan. Podeu clamar als déus indignats, però si mirau més enllà de la vostra ofesa dignitat i la natural sospita contra qualsevol tecnologia que no entenem del tot, cal fer-se la pregunta: quina mena de periodisme estam fent si un algoritme ens pot substituir? Idò, bàsicament, el mateix: un poc d’aquí i d’allà per punyir les tecles precises dels baixos instints del lector. La llei de la satisfacció immediata: si no li agrada que li posin les idees en dubte, canviï de canal; bloquegi aquell cretí contestatari o s’uneixi vostè al nostre grup de suport a l’Oprimida Minoria (!!!) del Mascle Blanc, on trobarà tot l’argumentari necessari per aplacar les insistents envestides de la realitat. El menjar ràpid sempre serà millor que la fam i millor estar mal informat que dubtar.
En fi, que potser el problema no és que el 'bot' ens pugui imitar: és que nosaltres siguem indistingibles del 'bot'. Potser no és sols que les màquines hagin millorat, és que nosaltres hem empitjorat. I així anam.
Esperem que Justin Bieber, al cel sia, ens vengui a salvar.
