Junqueras: reptes i riscos
PÀNIC. L'enquesta d' El Periódico , la que deia que ERC guanyaria avui les eleccions, va ser rebuda a les seus dels partits catalans amb diferents modalitats de pànic. Por a la derrota en el cas de CiU, por a la irrellevància al PSC i al PP, por al futur a Ciutadans, que són gent que s'ho creu, i que gustosament sacrificaria el seu bon resultat a canvi d'un Parlament menys sobiranista. I finalment por a la seu d'ERC per una victòria que fa només dos anys semblava una quimera. Segur que Oriol Junqueras va recordar aquell "Guanyem massa!" que va dir Francesc Macià, la nit del 12 d'abril del 1931, en saber que el seu partit -fundat tres setmanes abans- havia triomfat a les eleccions municipals. Òbviament tots els partits volen guanyar i governar, però el repte que afronta el país és tan colossal que ERC pot tenir el legítim temor de morir en l'intent. No és per altra cosa que els republicans han rebutjat entrar a un govern de coalició amb Artur Mas: la virulència de la crisi està escombrant tots els governs d'Europa, i CiU s'encamina cap al seu mínim històric.
COMPLIR. Junqueras ha dit que no vol eleccions anticipades, sinó que es compleixi l'acord amb l'actual govern català. És una qüestió de sentit comú; si Mas tira la tovallola i dissol el Parlament, Junqueras pot tenir una nit electoral gloriosa, però després li caurà a sobre tota la responsabilitat de conduir el procés sobiranista, amb CiU afeblida (i potser trencada), amb l'hostilitat oberta de l'aparell de l'Estat i amb una societat crispada -i, en part, dividida-. No; Junqueras ha d'apuntalar el govern de Mas perquè segueixi el full de ruta traçat. Almenys, les enquestes li donen la tranquil·litat de saber que per la banda unionista no hi ha una alternativa possible. Fent l'enèsima metàfora marinera, direm que el timoner està en hores baixes, però el vent és favorable i l'armada enemiga està desapareguda. Cal aguantar, i fer el que calgui perquè Iniciativa, la CUP i una part del socialisme català s'afegeixin al bloc majoritari i el facin encara més fort.
UNITAT. I després? Després, benvolguts polítics catalans, posin-s'hi com vulguin, empassin saliva, tapin-se el nas, però els caldrà a tots un esforç de generositat, i formar un govern unitari que assumeixi els sacrificis inevitables, iniciï un procés constituent i finalment negociï amb Madrid i amb Brussel·les la millor solució possible. Si guanya ERC, al capdavant hi haurà Oriol Junqueras, que és de llarg el líder més ben valorat; però ell sap com ningú que el desafiament està fora de l'abast del seu partit, que no té encara l'experiència ni la flexibilitat que la situació demana. Per fer un estat ens faran falta els millors -però aquesta vegada, de debò-. Dit això, l'enquesta de l'altre dia posa de manifest una tossuda realitat que no es pot ignorar gaire temps més. Estic segur que Duran i Navarro ja s'estan fent a la idea. Cal esperar-los i fer-los lloc, com deia en aquest diari Miquel Puig, perquè són ells els que estan intentant arribar a una solució dialogada, i el seu fracàs ens legitimarà a tots plegats.
