OPINIÓ

Judicis i jutipiris

Aquesta setmana vinent començarà per fi el judici als líders independentistes que van tirar cap endavant tot el presumpte procés ‘d’autodeterminació’. Des d’aquell passat setembre de 2017, quan es van aprovar les lleis que havien de fer possible el referèndum i una determinada transició legal cap a la república, i el dia infame del referèndum, amb tot el batibull posterior fins a la proclamació retòrica de la república dia 27 d’octubre, han passat moltes coses a un ritme marejador, endimoniadament frenètic i dolorós per a molts dels seus protagonistes.

Són aquests els que ara es veuen en l’obligació de seure davant d’un tribunal que els ha mantingut en presó preventiva, temorós que no fessin el mateix que els que van optar per l’exili: fugir tot d’una, perquè l’opció de marxar era la que garantia que s’estaria fora de l’abast d’una judicatura grollerament nacionalista, que actua més per orgull i encegament que no en defensa de cap hipotètic ‘estat de dret’. Tothom hauria de tenir ben clar que, si haguessin fet alguna cosa vertaderament recriminable, els exiliats haurien estat lliurats a la justícia espanyola, si és tan exemplar. Però ni la justícia belga, ni l’alemanya, ni l’escocesa s’han atrevit a lliurar a les autoritats un plegat de dones i homes a qui es vol ara penjar un seguit d’acusacions hiperbòliques, carregades de penes que sumen desenes d’anys de presó. ¿No són democràcies perfectament ordenades, Alemanya, Escòcia, Bèlgica? Si realment s’hagués atemptat contra la llibertat, contra la seguretat, contra l’estat de dret… ¿per què no haurien estat lliurats al Regne d’Espanya? I el que potser és més notori: ¿per què els que diuen que hi va haver violència no van denunciar-la ells mateixos, aquells dies, a les xarxes socials, per exemple? La paradoxa del mentider feta evidència: et poden arribar a acusar de terrorisme sense que hi hagi víctimes de terrorisme per enlloc.

Tota l’opinió liberal europea, amb la seva premsa més equànime, amb els seus polítics més assenyats i prudents –de dretes i esquerres–, s’adonen que tot això que està a punt d’escenificar l’estat espanyol en forma de judici penal no és més que una farsa ridícula, un ajusticiament de cara al sobiranisme de catalans i bascos, un escarment amb la mirada posada a una galeria de probables ‘secessionistes’ futurs, als quals es vol fer arribar una greu advertència: el dret d’autodeterminació dels pobles no castellans no existeix, i qui s’atreveixi a exercir-lo corre el risc de ser tractat com el pitjor assassí de masses.

Això és el que s’està a punt de posar davant dels ulls de la ciutadania. Des del catalanisme, independentista o no, es veu tot això com una anomalia, però el progressisme espanyol, majoritàriament, mira cap a una altra banda, i ni es pregunta el perquè d’aquesta paradoxa, ni s’escandalitza de veure com són ajusticiades unes persones que, fet i fet, només van facilitar una votació, i sense que finalment es pugui ni arribar a trobar ni un sol paper que demostri que van gastar diner públic a adquirir paperetes i urnes.

A més d’això, el pla de fer una república no era més que paper i proclama –èpica xerrameca de míting–, perquè a l’hora de la veritat no hi havia res de sòlid per a donar suport a un projecte tan ambiciós com impossible amb una administració econòmicament vigilada pel ministeri de torn. Durant aquells mesos, el govern català no podia ni adquirir una màquina de raigs X sense que a Madrid ho sabessin: ¿com podien sufragar les estructures d’un estat nou, doncs?

Però se’ls acusarà de voler-ho, sense que puguin enjudiciar els que continuen desitjant-ho a hores d’ara: tots els que fan les mateixes proclames i promeses que aquells a qui es jutjarà ben aviat. És tan demencial que fa plorar els àngels.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF