OPINIÓ

Judici digital

El sociòleg francès Gustave Le Bon a les acaballes del segle XIX alertava que la societat estava entrant a “l’era de les masses”. No va ser necessari que passessin molts d’anys perquè José Ortega y Gasset assenyalés “l'adveniment de les masses al ple poder social”. Doncs bé, en el judici del Procés, que no sorprèn però sempre deixa quelcom per pensar, han pres protagonisme les “masses”. Han arribat de la mà de la Fiscalia en els interrogatoris als membres d’unes abduïdes forces d'ordre públic, en una valoració de caràcter pejoratiu que la pressuposa com a mal·leable, tumultuària i violenta. Una versió monòtona de "La Fiscalia t'ho afina", de l’exministre Fernández Díaz.

Aquesta seqüència es va obrir amb “l’ambient prebèl·lic” del tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena. Amb ell va arribar l’escàndol. El ‘Makinavaja’ de la instrucció judicial intentava assaltar la Sala. Marchena no es va arronsar i va dir que “els atestats han servit per al que han servit; per arribar aquí on estem, que no és poc. Però aquí jutjarem els fets”. A la cadira dels testimonis hi estava asseguda de carn i ossos la policia política del règim. Una bomba de rellotgeria a la Sala tatuada amb el nom de “Tácito”.

Si “l’estat profund” venia togat de negre i amb tricorni, les “masses” aparegueren via xarxa digital. Algú coordinava o dirigia la multitud congregada?, demana la Fiscalia, una i altra vegada. No hi ha respostes afirmatives. No saben que a la xarxa el so d’una piulada no és sinònim del xiulet del pastor que fa girar el ramat cap un o altre costat, al seu albir. S’empantana la Fiscalia, viu encara a l’era analògica. A la xarxa les persones són emissors i productors actius d'informacions, a la vegada, i no simples receptors. Cadascú vol estar present i representar-se a si mateix i donar la seva pròpia opinió. Això és el que distingeix la resistència cívica de la “guerrilla urbana” que busca la Fiscalia.

L'aldarull o el soroll que s’escolta no és la referència acústica de la “massa amotinada i violenta”. És el clam d’un esperit col·lectiu. La mobilització catalana s’ha mogut amb celeritat a través de la xarxa. Però no respon a accions o fets puntuals. Va més enllà de la “Tempesta d'indignació en un medi d’Internet” dels teòrics. No és ni puntual ni destructiva. Per contra, és persistent i política. Segurament la Fiscalia no aconsegueix posar cares pel simple fet que a l'eixam digital no hi ha una jerarquia inequívoca que ho controli tot. És impossible asseure la xarxa digital al banquet dels acusats. Els molesta l’espontaneïtat perquè no permet lligar fils que condueixin als acusats. La massa se’ls escapa perquè està per sobre de qualsevol circumstància.

La realitat els molesta i produeix paüra. Una causa només es socialitza i digitalitza quan troba un espai dèbilment ocupat pel poder i l’autoritat. Però, això no ho poden acceptar, encara que la constatació fefaent l'hagin tinguda asseguda davant els seus nassos al judici oral. Mariano Rajoy i els altres membres de l’anterior govern no varen fer cap esforç per amagar el seu absentisme polític. Un absentisme polític premeditat que delegava les funcions en la Fiscalia, el jutge instructor i, pel que s’ha anat veient, la policia política. Era la “cadira buida” que havia denunciat Oriol Junqueras, en el seu al·legat inicial, i que posteriorment descriuria amb tota mena de detall Iñigo Urkullu.

La trama processal ha entrat en una interfície. Marchena, amb bitllet de primera classe a l'exprés d'Estrasburg, intenta dominar la situació amb el ‘ratolí’ a la mà. Els atestats (de Baena) de la instrucció (de Llarena) no es tindran en compte en el judici. No és d’estranyar, doncs, que la Fiscalia mediatitzi els interrogatoris per aconseguir un ‘remake’ dels fets més dramàtic. Per què no va dir això fa un any i mig quan es va fer l'atestat?, pregunta la defensa. “Me n'he recordat ara”, diu el policia o guàrdia civil. Els cossos de seguretat de l'Estat pateixen una sobtada memòria selectiva inversa. Entrenament analògic. Són incapaços de posar cara a les masses digitalitzades.

En aquesta confrontació de mons, la lògica processal conduiria a pensar que les cares estan en les imatges. Però Marchena no vol sentir parlar de visionar vídeos en directe. Hi ha massa gent que ho mira, autòctons i forasters. La tensió i la pressió externa creix fins a l’extrem de fer saltar de la cadira per l'aire el vetust ministre d'Afers Exteriors Josep Borrell. El ‘ratolí’ de Marchena no dona l'abast. Té un ull posat a dins i l'altre a fora. “No actuï de cara a la galeria”, va dir el magistrat president a l’advocat Benet Salellas, quan per enèsima vagada li reiterava la protesta per no exhibir els enregistraments. Com si la versió de la Fiscalia no fos de consum per a la "galeria nacional". Això no hi ha qui ho aturi, aquest és un judici d’una era digital.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF