OPINIÓ
Opinió 05/01/2019

#Josíqueaniréavotar

i
Nanda Ramon
3 min

Encara no se sap quan. Ni si serà un 'gran diumenge' d’altar fumat i missa de tres, d’aquests de posar ciris a totes les capelles, o serà un diumenge normalet, dels d’anar per casa, d’àmbit local o comarcal –insular a tot estirar–, però abans de sis mesos haurem votat.

En qualsevol cas, s’hi establiran mecanismes decisius, que afectaran assumptes importants. S’hi elegiran persones d’una o altra adscripció, que quedaran encarregades de desenvolupar polítiques i procediments durant els propers quatre anys. S’hi decidiran les proporcions en què quedaran configurades cambres i parlaments, a qui correspondrà legislar i pressupostar. S’hi triaran les línies mestres que guiaran l’educació, la cultura, la mobilitat, la normalització lingüística, la salut, les beques de llibres i de menjador, els ajuts a la dependència, les línies de bus, les àrees naturals protegides, els plans urbanístics, la pagesia i el paisatge... i, en menor mesura, perquè això ja sembla més complicat, l’economia, l’habitatge i el canvi climàtic.

També s’hi decidirà –i no és una qüestió menor– el to general del quadrienni, la connotació del govern i l’esquema de valors imperant. El món ja s’ha capgirat i encara no estam adaptats a veure líders inexplicables com Trump o Bolsonaro saludant des de mansions i descapotables i lluint tres passes enrere les Melànies i les Michelles corresponents, empolainades de setí rosa, pipelles postisses i ungles de gel. Ara, a més, ens amenaça la hipotètica visió d’una Arrimades hiperventilant diàriament al televisor i al twitter, i un homòleg local dormitant bigoti avall. Un Halloween 7/24, vaja.

I, en aquest context, alguns ens diuen que no votaran. O que, fellons per la tebior de les polítiques actuals, no votaran cap dels partits d’esquerra amb possibilitats de revalidar una majoria progressista. I ho diuen insistentment i amb tots els altaveus a l’abast per tal de provocar, se suposa, un efecte en cadena capaç de propiciar l’arribada de governs de dreta (en versions clàssica, 'renove' o 'hardcore'). He d’admetre que és una lògica que se m’escapa.

És evident que un projecte col·lectiu de grans dimensions com és el govern del món real, no pot resultar satisfactori al 100% per al 100% dels votants. I que aquesta certesa inexorable no ha d’inhibir la crítica fonamentada, ni ens ha de desanimar a estirar encara més la línia de l’utòpic horitzó cap on ens vàrem conjurar d’avançar.

Diria també, però, que no és gaire racional ser tan esquiterells, voler-ho tot i voler-ho immediatament. I, més delirant encara, anunciar un vot de càstig. De càstig contra qui? Perquè em fa l’efecte que som tots els que rebrem. Sembla més un “Ahora me enfado y no respiro”. O és que m’he perdut alguna cosa?

Mentre tinguem al davant enemics tan poderosos com l’Estat, la dreta i, sobretot, el capital, estam obligats a la lluita. I això implica ser lúcid i ser eficaç. I no caure en les trampes interessades de l’antipolítica: no tots són iguals.

Cansa defensar obvietats, que diria Brecht. Com aquestes setmanes en què han coincidit notícies com la gratuïtat dels aparcaments de Son Espases i Can Misses, l’acabament del copagament farmacèutic a càrrec dels pensionistes, l’oferta de més de 1.000 places per a funcionaris docents i 127 places –la majoria d’atenció directa i perfil social– de l’Ajuntament de Palma, la gratuïtat de l’EMT per als menors de 16 anys... amb altres notícies de difícil digestió com que l’exbatlessa de Madrid Ana Botella i sis regidors del seu equip municipal han estat condemnats pel Tribunal de Comptes a pagar 22,7 milions d’euros cadascun per la venda, a dos fons voltor, de 1.860 habitatges de protecció oficial per sota del preu de mercat, sense condicions, ni concurs, ni taxació. Idò això, que no tots són iguals.

Cansa, sí, defensar obvietats. Però també hi estam obligats. I ve al cap l’acudit aquell de la sèrie “¿En qué se parecen una cama y un elefante?”, posem per cas. Ja sabeu com va: les preguntes se succeeixen seguides de respostes més o menys ocurrents fins que arriba el punt que algú et demana: “Saps la diferència entre un elefant i un bolígraf?” i tu, despistat, dius “No”. “No? Idò fes-t’ho mirar, perquè tens un problema.” El tenim tots, de fet.

stats