OBSERVATORI

Josep Quetglas i l'esterilització de la història

L’ entrevista a Josep Quetglas que llegeixo a l'ARA Balears de dissabte, 7 de maig, em deixa en estat de xoc. He d’estar una bona estona per pair la quantitat de despropòsits que es diuen en tan poques línies. No és el primer cop que l’entrevistat, de qui he sentit i llegit tota mena d’alabances, em crea un estat d’ànim semblant, però considero que aquest cop ha sobrepassat la ratlla del que considero acceptable.

Quetglas considera els historiadors una “raça nefasta”. Raça? Nefasta? Com els Jueus? Com els Palestins? Com els Kulaks? Com els Rojos?... No, segurament no ha volgut anar tan lluny. Vull ser ben pensat i creure que es deu al desconeixement de la Història i de la historiografia i de la relació d’aquesta amb la Guerra Civil, que és la temàtica subjacent a l’entrevista. Perquè l’historiador, efectivament, recopila dades. Només faltaria. Sense maons no hi ha edifici, senyor Quetglas, cosa que hauria de saber més que ningú. L’empirisme i el positivisme ajudaren a crear aquesta disciplina al segle XIX de la mà de mestres de la categoria de Leopold von Ranke. La importància donada al fet documentat separaren la disciplina de la literatura, de la crònica i, sobretot, de la religió. Al marge de les consideracions ideològiques que això comporta, aquest fou un fet transcendent, per bé que no assolí la veritat absoluta. Ni tan sols va permetre reconstruir el passat. Però ens marcà el camí per tenir-ne un coneixement més racional, manco memorialístic i contaminant per altres pressupòsits irracionals.

Tot i amb això, ara sabem que no ens podem conformar amb aquella forma de fer Història. L’arquitecte no treballa igual avui que fa 100 anys. L’historiador acadèmic ha d’anar més enllà de la mera acumulació de dades, per essencials que aquestes siguin. Alhora, és conscient que la verificació documental no és sinònim d’objectivitat, inassolible en la ciència en general i manco en una de social. Es tracta d’aplicar un mètode científic a l’estudi del passat que va des de la crítica de fonts fins a la utilització d’una teoria, com el materialisme històric per exemple, que doni sentit a les notícies arxivístiques que han pogut redescobrir, verificar i ponderar. També s’ha de tenir present una literatura secundària que ampliarà el contingut aportat pels documents primaris, flexibilitzarà les hipòtesis de partida i permetrà realitzar història comparada, tant en sentit temporal com geogràfic i, fins tot, ideològic. La mateixa diferència que hi ha entre un picapedrer i un arquitecte? Potser, vostè m’ho dirà amb bon coneixement de causa.

Dit això, és evident que els membres d’aquesta “raça” només tenen en comú la utilització d’un mètode científic o acadèmic propi de la historiografia, que ha evolucionat en el temps –llegeixi l’excel·lent llibre de Geoff Eley 'Una línea torcida' si en vol saber els detalls–, però que li serveix per conèixer i racionalitzar el passat. Això fa la Història diferent tant de l’estricta erudició com del que ara s’anomena memòria històrica. Sense desmerèixer una cosa i l’altra. Llavors, serà lícit que els historiadors tinguin, com a tals, diversos punts de vista sobre el seu objecte d’estudi. Només cal que siguin professionals honestos perquè deixin de ser “nefastos” per a la societat. I, creguim senyor Quetglas, d’aquests n’hi ha molts, aquí i pertot arreu. Precisament molts d’ells han dedicat la seva vida professional a l’estudi del feixisme europeu i a la Guerra Civil espanyola. Ara em ve al cap el mateix Marc Bloc, assassinat pels nazis, precisament, per ser, entre d’altres coses, un bon historiador. En aquest sentit tampoc no cal obviar el control que exercia el franquisme sobre els departaments d’història i el paper que tingueren després per recuperar, analitzar i debatre uns fets que des del poder polític i econòmic s’havien tapat durant dècades. La relació de noms seria llarguíssima, però cal recordar figures senyeres, com Tuñón de Lara, que es va haver d’exiliar per exercir el seu ofici. Per això, en un primer moment, foren historiadors estrangers, com Edward Malefakis, Stanley Payne, Richard A. H. Robinson, Raymond Carr i, un poc més tard, Martín Blinkhorn o Paul Preston, que s’encararen amb la Guerra Civil, no sempre des de la mateixa òptica com era d’esperar. Només durant la Transició, la historiografia de l’Estat es va poder posar a nivell europeu i com a tal va estudiar la Segona República, la Guerra i el franquisme amb un notable grau d’èxit. En resten els treballs d’Alberto Reig Tapia, Ángel Viñas, Francisco Espinosa, Santos Julià, Carme Molinero, Pere Ysàs, Conxita Mir, Jaume Sobrequés, Javier Tussell, Enrique Moradiellos i un llarg etcètera. Com també en són exemple els treballs dedicats a la nostra realitat més propera, deutors en bona part de l’existència del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la UIB, tot i que el pioner en l’estudi de la Guerra Civil, Josep Massot i Montaner, no en fos cap deixeble. Una mostra que no m’inspira cap mena de gremialisme passat de moda a l’hora d’escriure aquest article.

El que sí és important destacar és que contra aquesta historiografia en conjunt es va alçar fa uns anys la caverna mediàtica neofeixista, encapçalada per publicistes com Pio Moa i César Vidal. Ells feren el mateix paper de vostè en l’intent de desacreditar la feina dels historiadors professionals i acadèmics, d’un o altre indret i, fins i tot, de qualsevol ideologia. Del que es tractava era d’arrabassar l’estudi del passat dels professionals per retornar-lo a polítics o personatges afins, hereus d’un Antic Règim, que no concedia autonomia a cap disciplina científica, sinó que les vinculava naturalment a la religió, a la tradició i al poder de la cort.

Però encara hi ha més a l’entrevista en qüestió. Segurament el més important. Es tracta de la banalització de les restes del feixisme. Dels ossos, com els anomena Quetglas, amb els quals, afirma de manera poc agraciada, poca cosa hi pot fer i per això s’estima més les paraules i les idees. Tanmateix aquestes són realitats incomparables. En aquest punt no estam parlant de ciència ni d’Història, sinó d’emocions i de sentiments. De moral o ètica, si es vol. Al capdavall de justícia per alleugerir, en la mesura del possible, la impunitat del franquisme. És en aquest punt quan els historiadors es retiren i donen pas a la política amb majúscules, no abans.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF