24/06/2013

Jordi Savall, Montserrat Figueras

2 min

Hi ha una anècdota de Jordi Savall que he sentit explicar diverses vegades, i que no em puc resistir de reproduir. Es veu que Jordi Savall acostuma a treure un bitllet d'avió per a la seva viola de gamba, perquè no li ve de gust que l'instrument viatgi en bodega i perquè sap fins a quin punt poden arribar a ser sapastres els operaris de les companyies aèries. No és qüestió que vagis a celebrar un concert de nivell internacional i que no hi hagi manera d'afinar l'instrument només perquè en el viatge li han donat uns quants cops irreparables.

De manera que el mestre Savall es va trobar en una ocasió, com tantes, al davant d'un empleat de facturació que li preguntava per què duia un embalum tan gros amb ell, i què n'havia de fer. Era un dia qualsevol, en un aeroport internacional qualsevol. Savall li va explicar a l'empleat que es tractava d'un instrument musical especialment rar, esperant que aquesta justificació fos vàlida per al bitllet extra que portava. Però no va ser així. L'empleat insistia: "Quina mena d'instrument musical porta amb vostè que sigui tan valuós?", va voler saber. Savall va imaginar que parlar de violes de gamba seria dificultós en un context com aquell, i va decidir tirar pel dret: "És un violoncel", va dir. L'empleat, però, no va quedar satisfet amb aquesta explicació, i va demanar a Savall que tragués l'instrument de dins la funda per inspeccionar-lo bé. En fer-ho, l'empleat es va exclamar, perplex: "Però senyor! Això que porta vostè no és un violoncel, és una viola de gamba!"

L'anècdota serveix per entendre una mica com ha anat tota la trajectòria artística del mestre Savall. Fa la impressió que ell no s'ha cregut mai la seva importància, però el cert és que qualsevol (fins i tot nosaltres) pot adonar-se que la seva feina té un valor excepcional. Ell possiblement no se n'adona, perquè no ha fet altra cosa en la seva vida que tocar la viola de gamba, amb humilitat i amb rigor, buscant els sons més insòlits que en podia traure, i treballant per aconseguir desenterrar un llegat musical especialment ric, intensament oblidat, i particularment ric i divers: tant, que va dels segles XIII fins al XIX. Sis-cents anys d'història de la música, recuperats amb excel·lència artística i voluntat de feina, que aviat és dit. Però tenim el catàleg d'Alia Vox, i el currículum internacional de la Capella Reial de Catalunya i d'Hespèrion XXI, per guardar-nos de mentir.

Per altra banda, és evident que el mestre Savall no seria qui és ni acumularia les distincions que acumula (recentment ha guanyat el Grammy i el Sonning Music Prize, equivalent al Nobel en la música, i ha estat condecorat amb la Legió d'Honor francesa) sense el concurs de Montserrat Figueras, que va ser la seva soprano, la seva esposa i la seva inspiració durant dècades. Que el diari d'avui serveixi per retre homenatge a dos dels nostres grans artistes: Jordi Savall i Montserrat Figueras. I que Catalunya aprengui a reflectir-se en la magnificència dels seus artistes.

stats