OPINIÓ

Jax i Reddy

La història de Jax i Reddy, dos nens de cinc anys de Kentucky que tramaren rapar-se els cabells per confondre la seva professora, dies passats es va convertir en viral a les xarxes socials. N’hi ha per a això i per a més, era un alè d’aire fresc sense additius. Una ocurrència infantil capaç d'arrabassar un somriure a qualsevol nas arrufat. Però, també, era una bufetada al món dels majors. Un món que aquestes darreres setmanes, des del seu mateix país, no fa més que enviar missatges d’intolerància, racisme i xenofòbia.

Dit i fet, pensaren. Jax digué a la seva mare que necessitava anar a la perruqueria per tallar-se els cabells curts: així com els portava el seu amic Reddy. La intenció dels nens no era altra que el dilluns següent, en anar a l’escola, la mestra, per fer-li una broma, els confongués un amb l’altre. A la mare de Jax li degué semblar fascinant la proposta i va penjar una fotografia dels dos bergantells, juntament amb el relat de l’ocurrència dels infants, a Facebook. Amb cara de polissons i tots orgullosos apareixien Jax, de raça blanca, i Reddy, de raça negra, enfrontant l’univers dels majors. En poques hores es va convertir en ‘trending topic’.

Possiblement, si hagués estat al revés, és a dir si hagués estat Reddy en lloc de Jax el que hagués volgut tallar-se els cabells, no hauria passat d’una vana il·lusió d’un nen i no hauria estat mai penjada a la xarxa. I, si ho haguessin fet, sent la situació similar, el sentit de la notícia s’hauria interpretat de manera radicalment oposada. Si bé el fet substantiu –els nens s'identificaven un en l'altre, més enllà de qualsevol diferència física– no canviaria, el pensament socialment dominant l’hauria condemnat a una interpretació diferent i perversa: un nen de raça negra creu que pot ser blanc simplement tallant-se els cabells.

El que era una història d’amor –la veritable essència de l'amor consisteix a renunciar a la consciència de si mateix, a oblidar-se de si en una condició distinta de ser un mateix, deia Heguel– s’hauria convertit en recordatori de la submissió. Des d’aquesta perspectiva poden entendre perfectament les objeccions que pensadors distints posen al multiculturalisme de moda, en el sentit que tolera ‘l’altre’, com a imaginari, però no ‘l’altre’ real. Realment, en el multiculturalisme succeeix com al set i mig, que en ocasions no hi arribes i en altres et passes. Seria un llarg debat, tornem, doncs, als nostres petits guies particulars en aquestes qüestions.

Jax i Reddy estaven convençuts que l’únic que els diferenciava era la seva tallada de cabells, en la resta pensaven que eren iguals, i això era fàcil de solucionar. Amb la certesa i la convicció amb què s’expressaven els nens, la mare no dubta a penjar la història com a exemple que els prejudicis s’aprenen. Els nens donaven més importància a la tallada dels cabells que al color de la pell, aquest era el missatge real. Curiosament, fins als anys seixanta del segle passat el cap rapat era símbol de la classe treballadora. Ara, per ells, és sinònim d’igualtat, la seva pròpia senya d'identitat. Una magnífica paradoxa del que Slavoj Zizek anomena “identificar la universalitat amb el punt d’exclusió”. En definitiva, l’autèntica universalitat –com també diu Zizek– radica en la manera com les parts es relacionen amb “els de baix”, amb els exclosos. És així de cert. Des d'aquest punt de vista el “Tots som Jax i Reddy” podria ser una bona rèplica o resposta als nous aires populistes i xenòfobs que els seus majors ens envien.

Al comodí del meu dormitori, per a les nits d'insomni, hi tinc dipositat un exemplar de ‘Petits contes nègres pour les enfants des blancs’, de Blaise Cendrars. Com molt bé diu l’autor surrealista, “un home sensat no pot parlar de coses serioses amb un altre home sensat, sinó que ha de dirigir-se als nens”. Jax i Reddy podrien ser, molt bé, dues figures d’un dels contes seus, que les nits de desvetlla em condueixen a l’assossec. Dos protagonistes per als quals el color de la pell no existeix com a element diferencial. O, també, ser l’antítesi de Jim Crow, el personatge interpretat per un actor blanc que es pintava la cara de negre per caricaturitzar els afroamericans i que en el segle XIX va donar nom a les lleis segregacionistes als Estats Units.

Podrien ser més coses, encara que el personatge que més respecte em produeix en aquesta història és la professora. “Els prejudicis s’aprenen”, diu la mare; també a l’escola. L’anònima mestra era la destinatària explícita de la facècia dels nens, la persona a la qual volien sorprendre i, hem de suposar, hi confiaven i li podien demostrar fins a quin punt eren tan iguals com el que ella els ensenyava. En aquesta història l'heroïna oculta, com succeeix en moltes altres, és la mestra; de la mateixa manera que heroïna oculta de la lluita contra la xenofòbia i el populisme no és sinó l’educació i la formació.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF