Ja no sóc garrepa!
La joia m'amara, perquè he canviat. Jo, abans de la crisi, fes el que fes, era una catalana garrepa. I vostès també. Tots els catalans sense excepció érem uns agarrats, paguéssim les copes que paguéssim. Érem l'únic poble del món, juntament amb el jueu, que patia aquesta xacra de l'avarícia. Però ara ja no.
Feia dies que en tenia indicis, però suposo que em negava admetre-ho. M'autoenganyava. El primer que vaig tenir va ser l'entrevista de fa una o dues setmanes a Els matins de TV3 amb Arévalo i Bertín Osborne. Van fer bromes racistes i sexistes, com sempre, sí, però de catalans garrepes, ni una. I ahir... Ahir, per qüestions laborals, vaig tenir tracte amb diversos éssers que viuen al Regne d'Espanya. Concretament, a l'envejable i sempre desenfadat "sud". Quan els vaig convidar, com he fet tota la vida, a prendre un got de vi, no em van dir, com abans, allò de: " Hombre, pues sí, estírate un poquito que a los catalanes os cuesta mucho pagar una ronda...! " Em vaig quedar en estat de xoc i els vaig preguntar si es trobaven bé. Feia anys que em deien garrepa cada cop que em veien encara que ho pagués tot, i en aquell instant precís de canvi, d'epifania, vaig sentir que tot el meu món s'esfondrava. Però, tot i suplicar, no m'ho van voler dir. Ja no... De fet, un d'ells va barbotejar: " Es que ahora, con la que está cayendo... "
La crisi, doncs, ens ha tret del damunt la gasiveria genètica que arrossegàvem. Perquè ara no gastar és el que queda bé. Però, per sort, no ens hem quedat orfes d'insult. Quan Déu tanca una porta n'obre una altra i si bé ara ja no som garrepes som altres coses. Per nosaltres no m'amoïno, al contrari, però pels jueus, companys nostres de gasiveria, una mica. Si resulta que, com que ara estalviar està ben vist, als jueus també els deixen de dir garrepes, què els diran? "Nazis", com a nosaltres?
