Ja tenim prou moixos. No importa fer el forat més gros

Fa un parell mallorquí d’estius, en un d’aquests sopars a la fresca que es perpetuen fins ben passada la mitjanit, debatia amb uns amics sobre model turístic, massificació i saturació. Qui n’era el responsable, com compaginar el creixement econòmic sense incrementar constantment el nombre de turistes, com promoure el turisme amb valor afegit... Entre les propostes sortiren iniciatives com ara limitar el nombre de places, fomentar l’economia circular, reduir el pàrquing per a no residents a cales saturades o incrementar l’ecotaxa els mesos de juliol i agost per rebaixar la pressió turística. Totes elles, amb major o menor grau, s’han acabat materialitzant, però, quin és l’origen de tot plegat? O, com a mínim, quin n’és un dels principals causants més enllà del model econòmic?

La pregunta ve al cas per la reflexió que un dels assistents va fer, cosa que ens obligà a mirar l’objecte de debat des d’un prisma diferent. A les Balears, la pressió humana i tot el que comporta és fruit de la suma de turistes, residents i ciutadans centreeuropeus que tenen una segona residència a casa nostra (turisme residencial). No és homogènia a les tres illes i s’explicaria, segons un dels tertulians, per la grandària del forat d’entrada o, dit d’altra manera, del port i, sobretot, de l’aeroport. Com més gran, més facilitats per a la mobilitat de passatgers i, per tant, més pressió. Evidentment, podríem discutir si fou abans l’ou o la gallina, però, si més no, és evident que una cosa du l’altra.

És una mica com el que m’explicava un altre amic valencià sobre com evitar la sobrepoblació de moixos.“Si vols mantindre un gat posa menjar per a un gat. Si vols que n’hi haja dos posa'n per a dos. I aixina successivament. Tu sabràs on està el llindar”. No em malinterpreteu, no pretenc comparar les persones amb els moixos ni propòs una selecció natural basada en la lluita pels recursos entre turistes, residents i nouvinguts. Tan sols que no facem com aquells que es deixen endur per la bonhomia i posen menjar per a tres, quatre o deu moixos per si de cas algun queda amb fam. Si fa no fa és el que se’ns proposa des d’Aena.

Segons ells, l’ampliació de l’aeroport de Palma no augmentarà el nombre de passatgers, però no ens enganem. Fer l’aeroport més gros, sigui ara o en el futur, implicarà augmentar el nombre de turistes i també la població. En definitiva, la pressió humana a tots els nivells. És cert que gestionant millor els recursos podem resoldre gran part dels problemes de saturació que ara patim, però no tots, molts seran irreversibles i inevitables. Més població implica més consum de territori per construir habitatges i, a manca d’alternatives econòmiques, més turisme per generar l’ocupació necessària per garantir uns llindars acceptables d’ocupació, més i majors infraestructures de tot tipus, carreteres, escoles, hospitals...

Els darrers 20 anys, la població de les Balears ha crescut prop d’un 40%, mentre que els recursos que ens arriben de Madrid no tenen en compte aquesta realitat. Per això, no fer créixer el forat ens interessa a tots, als qui tenim vuit llinatges mallorquins i als qui no en tenen cap ni un. Ens interessa als qui vivim i als qui no vivim del turisme perquè només si les nostres illes continuen sent un dels millors llocs del món per viure o visitar tenim futur. Ens interessa perquè a diferència d’Aena o Madrid ens interessa quelcom més que un simple compte de resultats o la generació d’impostos a curt termini. Ens interessa que l’aeroport no es faci més gran perquè encara que per a Madrid som quatre moixos estam cansats que uns es quedin sempre amb els prejudicis i els altres amb els beneficis.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF