Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Irène Némirovsky

El que em va passar amb Irène Némirovsky va ser un amor a primera vista. Ho tinc escrit fa estona. Era el març de 1989. Jo no havia sentit a parlar mai d’ella. Una ànima caritativa, baixada del paradís terrenal literari, em va aconsellar llegir 'El baile', i així ho vaig fer. Una hora de lectura, un segle de fascinació. ¿Com era possible, que jo, un lector empedreït i ja veterà, no hagués sentit a parlar mai d’aquella novel·leta colossal ni de la seva autora singular? No era el primer pic que em passava ni tampoc seria l’últim. Això ja passa en el terreny de la creació artística. Sovint, els millors passen desapercebuts.

En aquella època de la meva vida, jo acabava de tenir un relatiu èxit teatral. M’havien representat, al teatre Principal de Ciutat, la meva obra 'Kabyl', que havia estat finalista del premi Ignasi Iglesias. Jo estava molt content amb la interpretació i, sobretot, amb la direcció, la qual havia anat a càrrec d’Antoni Maria Thomàs. Vaig comentar a l’amic Thomàs el que em passava: que estava llegint 'El ball' i que em semblava molt oportú fer-ne una versió teatral i pujar-la als escenaris. El vaig convidar a llegir-la. Ell hi va estar d’acord, però en aquell moment no tenia temps de llegir-la. Em digué que jo en fes l’adaptació i que després en parlaríem. No em va semblar prou interessat en el tema i jo no vaig insistir-hi més. Passaren als anys. Fins que vaig veure una de les millors representacions que he vist sobre els escenaris de Mallorca: 'La Mosqueta', de Ruzante, dirigida per Miquel Suau. Un espectacle teatral que fins ara no s’ha tornat a repetir. L’actriu protagonista era na Xisca Bestard, un prodigi de veu, de to i de moviments. Una elegància única. Em vaig entusiasmar. Vaig veure en ella la intèrpret ideal per a 'El ball' d’Irène Némirovsky.

Va ser aleshores que em vaig posar a escriure’n la meva versió. Però jo ja tenia molta més informació sobre aquella obra i sobre la seva autora. Sabia que havia escrit unes quantes novel·les més, que havia estat famosa al París dels anys 30 i 40. Coneixia la seva procedència russa d’arrels jueves. Sabia que havia estat perseguida per la Gestapo i finalment traslladada al camp d’extermini d’Auswitch, on va ser assassinada pels nazis. Jo estava en condicions d’escriure la seva vida real i la seva vida literària. No me’n sortia. Fins que vaig encertar el gènere, l’estil i la trama. Escriuria un monòleg contat en primera persona per la protagonista dels fets: la mateixa Irène Némirovsky. No em vaig equivocar. Poc temps després, aquell monòleg obtenia el premi Recull de Teatre. Era el moment de parlar-ne amb en Miquel Suau. Era el 2005. Aquell mateix any va sortir publicat el llibre d’Irène que l’havia de portar a la fama definitiva: 'Suite francesa'.

Tot anava sobre rodes. Però hagueren de passar encara uns quants anys més fins que Miquel Suau i Xisca Bestard decidiren a fer-ne el muntatge. Abans ja s’havien fet a Barcelona unes quantes lectures dramatitzades del meu text, una d’elles magnífica, interpretada per Mercè Lleixà i dirigida per Rosa M. Isart, supervisada per un dels millors dramaturgs de l’escena catalana: Ricard Salvat.
Bé, la resta és molt recent. Torno a aquella meva primera lectura d''El ball'. Allò no només era un relat únic i per tant irrepetible: era una obra d’art en prosa poètica excepcional. Vaig llegir de seguida 'David Golber', 'La ciutat i els gossos', 'L’infant prodigiós' i, naturalment, 'Suite française'. Genial.

Quan es va estrenar finalment, amb tots els honors, la meva 'Irène Némirovsky', l’any 2015, al Teatre de Lloseta, amb un gran èxit de públic i de crítica, jo vaig sortir al carrer cridant: “Visca Irène Némirovsky, Visca Miquel Suau i Visca Xisca Bestard!”. Havia recobrat la confiança amb mi mateix i amb el món. M’havia reconciliat amb tota la gent que m’envoltava. Gràcies a Irène Némirovsky, al seu 'Ball', a la seva tràgica vida, representativa de tantes altres, a la meva compulsió lectora i als llibres en general, la vida tenia el sentit que li corresponia. Pagava la pena seguir llegint cada dia, pagava la pena seguir escrivint teatre, pagava la pena seguir vivint aquesta vida farcida d’alegries i desenganys. Gràcies a Irène Némirovky havia après que després del seu enorme patiment, després d’Auswitch, la vida, el teatre i l’art havien de continuar. Havia après que els botxins no se’n sortirien en la seva, que els que busquem la llibertat i la pau entre els homes tindrem sempre les de guanyar.
Gràcies a l’amor d’una gran escriptora per a tots nosaltres, el teatre i la literatura era i és el camí que ens portarà, en qualsevol circumstància, a la vida més autèntica. Perquè ha de quedar clar que la millor novel·la d’Irène Némirovsky és la seva pròpia vida.

Aquest breu comentari és per a tots aquells que no creuen en les novel·les i, molt menys, en la vida dels altres ni en la seva.

'El ball' ens redimeix de qualsevol entusiasme de caire social, polític o religiós.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF