OPINIÓ

Infants de pis

Aquestes disrupcions també tenen les seves coses bones: provoquen situacions que ningú esperava ni podia preveure. Algunes són subtils, quasi imperceptibles al principi, però van prenent forma a poc a poc. S’ha d’estar atent a l’oratge.

Per exemple, fa unes setmanes, quan varen permetre els primers passejos dels nins pel carrer, la majoria de pares de ciutat ens vàrem trobar amb un escenari nou: els parcs tancats, carrers deserts vigilats per fileres de cotxes a costat i costat, alguns amb les rodes un poc més buides que de costum –lamarckisme i mecànica. Descartat el destí habitual, s’imposaven la deriva i la creació de noves rutines. Les lleis anteriors ja no servien. Totes les regles eren velles. Aquest podia ser un nou món, encara que només fos en aquell curt parèntesi entre fases.

En un dels meus passejos em vaig fixar en un parell de nins caminant per la calçada, com si acabessin de conquerir un illot, amb una mescla d’insolència i ingenuïtat a la cara, conscients de rompre una norma que no comprenien del tot. Però aquell gest en aquell moment em va semblar revolucionari.

La imatge em va recordar una expressió del pintor Lluís Juncosa, que sempre conta que ell va ser un “infant de pis”. No sé si és una expressió comuna. No ho és on vaig néixer, perquè no hi havia pisos (avui dia potser en diríem una urbanització, però el terme em sembla massa sofisticat pel que allò era, un parell de carrers desplaçats que havien caigut del mapa). Però “infant de pis” ho deia tot: és gairebé una novel·la curta. De vegades se m’oblida que en Lluís, a més de pintor, també és escriptor i redacta millor els seus correus electrònics que jo els meus articles.

En tot cas, el seu no és un cas aïllat: hi ha tota una generació de nins nascuts a Ciutat que mai varen jugar al carrer, ja fos pels recels dels seus pares, que no volien que es mesclessin amb la patuleia, una espècie en perill d’extinció a la majoria de barris de Palma, o per l’aparició en dècades anteriors d’un nou depredador, el cotxe, que va reclamar una porció considerable de l’espai públic en nom del progrés.

Però els carrers abans eren dels nins, eren camps de futbol i pistes de carreres, el seu hàbitat natural quan les autoritats encara no havien descobert que la construcció de parcs infantils fos un negoci tan lucratiu, amb què podies finançar el partit a base de comissions i de passada treure un maldecap a les asseguradores apartant de la trajectòria dels vehicles els ossets trencadissos d’aquells infants temeraris que no havien claudicat davant els nous temps. Si no pots consumir, fes el favor d’apartar-te. El trànsit ha de fluir tant sí com no.

I a aquestes altures del partit, els carrers no tornaran mai a ser nostres. No ho són des de fa temps, excepte en els estranys moments en què s’imposen les flames, i només fins que l’autoritat es torna a imposar amb la impunitat de sempre. O excepte quan es produeix un error a Matrix, com fa un parell de setmanes.

Els carrers són dels nostres cotxes, de les terrasses dels bars, les pissarres dels comerços. Els carrers són per als clients. Són les venes per les quals corren els doblers, almanco fins que la seva versió digital no els hagi convertit en una simple canonada d’entrega: del magatzem d’Amazon a la nostra porta.

I aquesta és la primera lliçó que ensenyam als nostres nins amb la nostra docilitat: a fer-se a un costat, que la llei és la circulació de béns i moneda i que només poden jugar sense por en els espais degudament homologats per l’autoritat competent. Que la primera regla del bon infant de pis és no fer nosa i la resta és barbàrie.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF