OPINIÓ
Opinió 25/07/2018

Incendis provocats

i
àlex Volney
3 min

Paral·lelament a la desafecció aparent del públic cap a la lectura, anunciada als mitjans com a mantra manipulador que no es correspon amb la realitat, es deixa entreveure un indicador molt més concís, més vertader, molt més objectiu. El que avui s’ha convertit en inviable i és complicadíssim portar a la pràctica, llevat de comptades excepcions, és la reflexió no individual, òbviament, sinó col·lectiva. La tertúlia, les trobades amb respectuós intercanvi d’idees, amb el corresponent torn i tolerància cap al proïsme són del tot impensables, cada cop més difícil tot plegat, o si són, ho són ben cuinades i triant a dit les persones que les representen. Per això mateix, les llibreries tenen més futur que mai quant a espai on s’improvisen trobades a l’atzar entre la diversitat, sense convocatòria prèvia. Són bàsicament llocs on no és forçat parlar de determinats temes i no és mal vist. Per altra banda, avui, és titllat de friqui o de carcamal avorrit tot aquell qui improvisa en un bar una determinada reflexió en veu alta. S’imagina algú un divendres a la tarda, en el seu bar de referència, un intercanvi d’opinions polítiques per part d’un grup de persones sense que cap d’elles no s’aixequi i advertesqui que comença el cap de setmana i que ella passa d’amargar- se i que, tanmateix, la cosa, no té remei? És un moviment curiós, aquest, i ben antic. Com la condició presumptament apolítica del mateix Franco, com a mínim. Vivim entre la dictadura de la no reflexió, de la reacció violenta, de la anul·lació del contrari, de la censura total. De l’altre extrem, la impostura que representa el discurs farcit dels pelacanyes que creuen que poden anar opinant de política sense estar documentats, analitzar i reflexionar i fer arribar un punt de vista coherent amb allò que es practica en el dia a dia. Com vostès van veient, s’ha anat precuinant una atmosfera cada cop més irrespirable i s’ha anat conreant aquest mal ambient, dia sí i dia també, entre els extrems, sense que la majoria hagi aixecat la veu per advertir que potser, al final, estaven jugant amb la llibertat, amb les llibertats de tots i cadascun de nosaltres. És una obvietat, però començant per la vergonya democràtica dels presos polítics i acabant per la supèrbia d’una part de l’independentisme que lluny de reflexionar escruta i observa amb lupa cada pas que fa tota aquella persona no adscrita al pensament únic. Des de Casado a més d’un dels líders indepes d’aquest atzucac, només es juga a veure qui la té més grossa. Com és que fan creure a la gent que no hi ha més sortida que l’enfrontament civil que és el que al final passarà al carrer menyspreada i abandonada totalment la política? Per què molts volen fer creure que no sabien que intentant apagar el foc amb benzina es cremarien? O potser es vol apagar el foc amb benzina perquè així ben segur el foc transversal ens pot arribar a cremar a tots? Per què es diuen liberals, falsament, aquells nous cadells que l’únic que representen és la cara d’un feixisme renovat amb les maneres més properes a un fals comunisme xinès, d’apropiació del que és de tots per a uns pocs que s’autoanomenen liberals en allò econòmic. Per un costat el feixisme espanyol i per l’altre, una part molt important, de l’independentisme, que programàticament s’ha volgut autoequiparar al martiri d’un president, Companys, a qui el món convergent porta anys, dècades, ridiculitzant i calumniant i no arriba ni als turmells descalços del 15 d’octubre de 1940.

Era el model Croata el del famós full de ruta? On el passat franquista de no poca gent de l’antiga Convergència es deixa entreveure en molts dels seus rampells? Ara, avui, fins i tot interpreten les paraules d’Àlex Salmond en el sentit que més convé en cada moment. De debò volen fer creure que una solució federal o confederal és tan negativa i impossible per a tots? El reconeixement de quatre nacionalitats i el respecte a la diferència té tan poc futur? A qui beneficia aquesta situació? Realment es creuen que ens llepam el dit i que mentre lluitam per arribar a final de mes, uns ens poden amenaçar per ser catalans i una minoria renouera, a l’altre costat, ens pot titllar de traïdors per voler anar a lluitar cada dia d’una altra manera. No serà que les elits de Madrid i de Barcelona al final no són tan diferents?

stats