OPINIÓ

Imprudència règia

Ja en la primera intervenció d'Oriol Junqueras en el judici oral obert als polítics i líders d'entitats socials de Catalunya al Tribunal Suprem es va posar de manifest, per part dels independentistes catalans, la necessitat de ponderar entre el principi de legitimitat democràtica i el principi de legalitat per poder entendre i resoldre el “procés català”. Entenc, com han assenyalat molts d’experts, que aquesta és l’única via possible per conciliar amb les lleis espanyoles i les resolucions judicials la voluntat expressada per bona part de la població catalana de manera reiterada, cívica i pacífica, d’exercir el dret de decidir.

La interpretació que faci d’aquesta qüestió el Tribunal Suprem serà transcendent. Es pot convertir en una peça bàsica per obrir una via de solució del conflicte. Si s’enroca en la inflexibilitat mostrada fins ara pel poder judicial, i no torna el debat a la política, la causa seguirà la ruta jurídica del Tribunal de Drets Humans europeu. És més que notori que, al marge ja del sentit final de la sentència, la qüestió fa temps que ha transcendit l’àmbit intern per convertir-se en una preocupació europea i internacional. La pulcritud en les formes, tant per part del tribunal, com dels acusats i les seves defenses, apunten en aquesta direcció. Sembla que tots volen cuidar fins a l’últim detall per l’eventualitat, més que probable, de la revisió del judici per part del tribunal europeu.

No es pot dir el mateix del ministeri fiscal i de l’advocacia de l’Estat que arrosseguen l’estigma d’una instrucció altament polititzada, tant en el contingut com en les formes. Davant la fins ara manifesta dificultat de l’acusació de sustentar el seu relat inicial de mobilització tumultuària i violenta la figura del tribunal emergeix amb tota la seva dimensió. La interpretació de fons que faci, i la doctrina que creï, sobre l’equilibri entre la legalitat i el principi de legitimitat democràtica pot ser cabdal per a l’esdevenir polític dels propers anys a Espanya. La responsabilitat del tribunal és immensa, però la solució del conflicte el transcendeix. Aquest és el quid de la qüestió. La balança de la justícia haurà d’estar perfectament afinada.

Manuel Marchena i els altres magistrats que formen el tribunal s’han convertit en els grans àrbitres de la partida. L’expectació entorn d’ells i les seves decisions és gran i augmenta a mesura que passen els dies de judici. No compta ja si el tema havia d'haver arribat als tribunals o havia de haver-se resolt per la via política. Està on està. En aquestes circumstàncies, més enllà de les opinions personals i polèmiques i de les actuacions anteriors (inclosos rememorats Whatsapp), els magistrats mereixen el màxim respecte i tenir la major tranquil·litat possible per desenvolupar la seva tasca. Però, sobre totes les coses, mereixen la nul·la ingerència de les altres institucions i dels altres poders de l’Estat.

Però, en plena celebració del judici, no tots han fet gala de la prudència necessària en aquests moments. El monarca Felip VI, en un acte institucional, ha dit que “és inadmissible apel·lar a una suposada democràcia per damunt del dret, ja que sense el respecte a les lleis no existeix ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, trencament dels principis morals i cívics de la societat”. Més enllà de la retòrica règia de la frase (també era regi el “per què no calles?”), és una clara ingerència en un assumpte que no li correspon.

Que sapiguem l’única apel·lació a “una suposada democràcia” (principi de legitimitat democràtica?) que es podria haver esgrimit aquestes dates és la dels polítics independentistes catalans davant del Tribunal Suprem en relació amb l’equilibri entre dos principis democràtics. No fa falta fer grans càbales per intuir a qui es referia el rei, i s’ha de dir que, un cop més, no ha estat a l’altura de les circumstàncies.

Entre les atribucions de la corona no hi ha la de “marcar doctrina” sobre cap matèria, ni molt manco atacar els arguments de la defensa dels nacionalistes davant la Sala que els jutja. No són aquestes les funcions que li marca la Constitució al monarca. Va prendre partit amb la seva intervenció del 3-O sobre Catalunya i ara ho ha tornat a fer. Per aquest camí, no hauria d’estranyar a ningú que augmenti el nombre de ciutadans que opinen que la monarquia és una rèmora per a la solució dels conflictes, de la mateixa  manera que fa augmentar l’independentisme.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF