SI AIXÒ ÉS GUERRA...

Imatges i paraules

Passen els anys, passen els estius i passen les legislatures i aquesta comunitat nostra no abandona la tendència ancestral d’ensopegar una vegada i una altra entre dues pedres anomenades ‘mèrit’ i ‘requisit’. Com si visquéssim perennement instal·lats al dia de la marmota lingüística, els nostres prohoms –i ‘prodons’, no vull excloure ningú perquè això no entén de sexes– no acaben de tenir clar que hi ha temes que de tant de remenar-los puden i que ja n’hi hauria d’haver prou.

No sé vosaltres, aimats lectors, però jo, com a catalanoparlant, he arribat a un punt que estic fins #LoPirri d’haver de justificar-me dia sí dia també per pensar, sentir i aspirar a viure en la llengua en la qual vaig expressar el meu primer vagit, per dir-ho a la manera de Bonaventura Carles Aribau. I molt més encara quan se suposa que la gent que ens governa va arribar allà on és per fer gala d’una sensibilitat lingüística tenyida de camiseta de color verd llampant que fa temps que intent escatir en quin punt del camí varen perdre.

El penúltim capítol –perquè tots sabem que n’hi haurà més–, l’hem viscut aquesta setmana gràcies a la Conselleria de Salut quan ha decidit, 'motu proprio', ballar la #Yenca amb els drets lingüístics dels habitants d’aquest arxipèlag. Amb menys de 24 hores de diferència, Patricia i Juli, com si fossin el duet Enrique i Ana però fora el hula-hoop, volgueren botar de la #PedraRequisit a la #PedraMèrit sense passar per la casella del Consolat. Un cop de tuit i la decisió va haver de reformular-se l’endemà, però ja tenguérem el tol·le-tol·le armat. Emperò, una resolució angular com aquesta no hauria d’haver tingut una mica de consens? Em sap greu no tenir la resposta. Tampoc entraré en si hi va haver crits i renou al si dels ‘Acords pel Canvi’, ni en la imatge d’improvisació matussera que aquest ball projecta d’un govern que hauria de remar en una mateixa direcció. No és el tema que em té de mala lluna.

El problema és haver atiat, una altra vegada, el fantasma de la catalanofòbia. Ja pensaré un altre dia si voluntàriament o no. N’hi havia prou de pegar un cop d’ull a blocs, xarxes i comentaris als fòrums de diversos digitals i la conclusió que n’extreies era que la llengua –i no la manca de mitjans– era la gran culpable de l’estat del nostre depauperat sistema sanitari. Si no tenies un mínim de criteri –i informació–, semblava que un exèrcit de metges de primera havien estat descartats per no entendre les 'Homilies d’Organyà'. I tot això quan encara no ens havíem recuperat del #GranProblema que va suposar que la Generalitat de Catalunya informàs dels atemptats que havien tengut lloc a casa seva en la llengua de casa seva, que va donar peu a la tirallonga de piulades més vomitives que he llegit en molt de temps. Quan els ecosobiranistes comanden, no se suposa que hauríem d’estar protegits d’aquest tipus de jugades? Un cop més, tenc més preguntes que respostes.

Aquest estiu ens ha deixat el mestre Jesús Tuson, autor de l’imprescindible 'Una imatge no val més que mil paraules', un assaig que convendria rellegir de tant en tant per no caure en certs paranys. L’edifici de Gesa –de qui fa temps que ningú parla–, la Feixina –que no sabem si tombarà corcada o fora corcar– i la gratuïtat del túnel de Sóller són algunes de les instantànies que ens han regalat aquests dos anys de legislatura, tot i que la realitat del peu de foto no acompanyi la imatge i, com cantava Julio Iglesias, “la vida siga igual”. Ens han mancat dirigents amb ‘paraula’. Els nostres són més d’‘imatges’. #FotitisBalear en estat pur. Ja ho diuen: mai deixis que una realitat t’espenyi un tall a l’informatiu del migdia.

I ja que parlam d’imatges, algú ha deixat d’al·lucinar amb la foto del batle Noguera al costat del mosso Trapero? Com qui es troba Chiquito de la Calzada i decideix immortalitzar el moment. A títol personal, tothom pot ser molt fan de qui vulgui, però en un viatge de solidaritat amb el poble català i amb aire de pretensions institucionals, no entenc, i ja em perdonareu la manca de visió panoràmica, què volia projectar el meu batle penjant una foto al costat de la nova icona del moment. Mirau que m’havia proposat venir zen de les vacacions, però és mirar la realitat amb ulls de columnista i m’encenc.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF