OPINIÓ

Imagineu

Imagineu que us prepareu per a la prova teòrica de l'examen de conduir. Estudieu les normes, la senyalització; apreneu les informacions sobre càrregues pesades; interioritzeu quin vehicle tindrà preferència en aquell dibuixet i quina maniobra podrà fer la moto en l'altra circumstància; memoritzeu les respostes correctes a les preguntes més ambigües, quasi arbitràries, gairebé dissenyades per fallar, per suspendre, per pura mala llet, perquè sí, perquè mira.

Ara imagineu que feu cinc errades, a la prova. Cinc. I que, per tant, no podeu aprovar de cap de les maneres. Imagineu que li expliqueu a l'examinador que, en realitat, l'únic que passa és que no heu sabut expressar bé el que en el fons volíeu expressar. I que sí, que d'acord, que a vegades confoneu la direcció prohibida amb el prohibit aparcar, que sovint és cert que no sabeu si el 60 es refereix a la velocitat màxima o a la mínima, però que, tanmateix, aquestes foteses teòriques esdevenen encara més supèrflues si a l'hora de la veritat –en posar-vos al volant– sabeu conduir. I és que, al capdavall, a qui li importen les petites interpretacions errònies d'un reglament que, es miri com es miri, és, sens dubte, arbitrari, capriciós, molest?

Imagineu que l'examinador es mostra comprensiu davant la vostra argumentació; tan comprensiu, de fet, que us aprova. Mentre fa aquesta concessió, però, no s'oblida d'advertir-vos que, amb vista a la prova pràctica, no hi haurà tanta clemència: algú ha de fer de filtre, algú s'ha de posar sever, algú ha d'assegurar-se que l'alumne aprova amb un coneixement suficient, complet i transversal de la bona conducció.

Imagineu que, aleshores, us presenteu a l'examen pràctic. I imagineu que –quina mala sort– durant la prova atropelleu una dona gran que anava per un pas de zebra que vosaltres heu confós amb una zona d'estacionament limitat. "Qui sigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra"; "errar és d'humans, perdonar és diví": la vostra boca vomita amb una compulsió bulímica tota mena de refranys que, ben mirat, tan sols pretenen justificar una equivocació perfectament comprensible, una falta que no es produiria si la conducció fos més flexible, si tot plegat estigués menys subjecte a normes sense cap ni peus –gràfics abstractes, dibuixos esquemàtics, colors arbitraris– que tan sols contribueixen a emfasitzar la percepció –injusta, ridícula i generalitzada– que la gent no condueix bé, que la gent no s'aprèn les normes, que la gent és menys intel·ligent del que voldríem pensar.

Imagineu, en conseqüència, que cal prendre mesures per evitar aquesta baixa autoestima que s'estén entre els conductors, imagineu que cal repensar el sistema per afavorir que aquests conductors cometin menys infraccions. I imagineu –imagineu-ho molt fort– que s'arriba a la conclusió més lògica de totes: cal eliminar aquestes regles excessives que, quan no es respecten, esdevenen infraccions. D'aquesta manera –imagineu-vos-ho–, la gent conduirà millor i cometrà menys errors, perquè els errors no estaran contemplats a cap reglament i perquè, així les coses, el món haurà esdevingut més senzill i fàcil i ordenat.

Imagineu que el fet que els conductors no tinguin normativa viària no es considera ben bé un problema, ja que –ni que sigui d'una manera lleugerament caòtica– més o menys s'acaben entenent entre ells: expressen les seves intencions i maniobres així com poden, diferencien aquest gest d'aquell altre amb temptatives que hom podria considerar barroeres però que en general ja van bé.

Aneu més enllà i imagineu que alguns d'aquests conductors sense reglament circulen orgullosos; que es recreen en la vulneració explícita de les normes que abans regien la carretera i que ja han quedat obsoletes. Imagineu que el seu orgull és tan gran que fins i tot atreuen adeptes, seguidors, fans: persones encantades de reivindicar la seva transgressió amb alternatives grotesques, sui generis o kitsch a les antigues prescripcions de seguretat vial.

Imagineu que tot això no és més que un paral·lelisme, i, per tant, imagineu –ara sí, ara seriosament– que la supressió, la simplificació i la banalització progressives de la norma no s'apliquen a la conducció, sinó a la llengua.

Imagineu que no us cal imaginar-ho –la imaginació només s'activa quan la realitat no li dona la raó– i que a aquestes altures no us sembla tan greu, tot plegat: no n'hi ha per tant, tampoc, que només són accents, i puntuació, i connectors, i consonants, i vocals, i dièresis, i majúscules, i eles geminades, i diacrítics, i interrogants o exclamacions a l'inici de les frases, i guions llargs i curts, i punts suspensius de tres punts, i no de quatre ni de dos.

I ara, per favor, vasta d,imaginar….. q imaginar cansa i tp ens em d possar axi x una cosa q tp se notara tan quant s,escrigi en el futur no??? jo no mu imagino vaia!!!!

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF