Enyorar és com ser a un lloc envoltada de molta gent però tenint el cap a una altra banda: allà, quieta, fent veure que hi som perquè estic convençuda i interessada a ser-hi però amb tot el meu abstracte molt enfora del meu concret. Segons l'Alcover-Moll, l'etimologia més probable del mot en si prové del llatí ‘ignorare’, que vol dir ‘no saber’. Em va sobtar, perquè si precisament sé qualque cosa és quan enyor.
Amb l'enyor, hi tenc una relació propera i és el meu vestit durant alguns dies assenyalats i durant algunes èpoques indefinides. Fa dotze anys que enyor Mallorca, per exemple. I, com que fa anys, em conec els moments àlgids d'enyor anuals: ara estic amb el de Sant Antoni i Sant Sebastià i és quan començ a explicar a tothom que si els foguerons per amunt, que si les gloses per avall, que si després és festa a Palma i més foguerons i més torrades i alguns concerts... L'enyor per ca nostra em fa omplir-lo d'explicacions amb referències constants perquè no se'm quedi tot dedins i per fer presents, a la meva manera, coses que no podré viure perquè no hi seré.
El vestit de l'enyor, te'l trobes un dia, de cop, damunt el llit o damunt la taula del menjador, te'l poses i, depenent de com t'hagis aixecat, va més estret i et fa nosa tot lo dia o només a estones. Hi ha dies que dur-lo posat vol dir trobar un record per aquí, una sensació per allà i una muntanyeta de referències que et transporten enfora d'on ets. No és un vestit amb què t'arribis a sentir còmoda del tot perquè et condiciona els moviments, tergiversa la mirada dipositada i t'enclaustra en un teixit que no transpira, a vegades. Perquè l'enyor hi ha dies que sembla fet d'un material estantís com la lycra, però també hi ha dies que és com un pijama endiumenjat i t'hi acomodes com si no tenguessis res més a fer que enyorar això o allò; a ella o a ell.
És un vestit trist, melangiós i amb engrunes que no acaben de fugir amb les rentades, però és un fons d'armari, ha de ser allà per posar-te'l de tant en tant sense necessitat que això faci esbucar les convencions socials actuals en què no pots estar trista ni un segon. Jo, des d'aquí, reivindic el nostre dret a enyorar i a estar tristes, com també (i a vegades sobretot) el de practicar aquest enyor des de l'amor i la connexió que tenim amb llocs i persones especials i no només des de la vessant de la no-presència o la mancança. D'aquesta manera la convivència dins el nostre armari particular serà, segurament, una mica més plàcida.
