Idolatria, lideratge i eleccions

Quan escric aquestes línies, el resultat electoral als Estats Units ja és clar, però encara no ho és què farà Donald Trump. Encara no ha reconegut la victòria de Joe Biden, i potser s’enrocarà en la defensa numantina a ultrança d’un quimèric triomf a les urnes que li hauria estat robat per inaprehensibles fraus que no han estat provats, i dels que ni tan sols hi ha cap indici sòlid. És impossible saber què li passa pel cap a aquest home. En tot cas, és més preocupant què els passa pel cap a les desenes de milions d’americans que segueixen apassionadament Donald Trump, i que el creuen acríticament. Que el creuen, del tot i sense matisos. Que el creuen, malgrat la realitat. Que el creuen, digui el que digui. I per què el creuen? Perquè Donald Trump és Donald Trump. El creuen només perquè ell és ell, i creuen les seves paraules només perquè és ell qui les diu.

Però anem a pams. Les eleccions americanes han accentuat fins al límit més visible un fenomen que ja es dona, en major o menor mesura, en els processos electorals de la majoria de països: les eleccions –i l’elecció de cada elector i electora- estan centrades en la persona i no en el programa. La majoria dels votants no escull els candidats pel fer, sinó pel ser. No en base en què ha fet (en cas de reelecció) o en què farà cada candidat, sinó en qui és, i com és. Més ben dit, en base a la imatge que el candidat transmet –sigui verídicament o fingidament- sobre què és i com és. El programa electoral, les propostes de govern, les línies d’actuació, els compromisos d’acció davant dels problemes, les prioritats de l’agenda legislativa... (en una paraula, el 'contracte' del candidat amb l’electorat) són relegats a la irrellevància, perquè el missatge del candidat és ell mateix, i només ell mateix. O, més ben dit, el missatge del candidat és només la imatge que aconsegueix dibuixar de si mateix. No és una característica nova, però Trump l’ha emfatitzat fins a l’extrem.

El perfil de Trump durant quatre anys de presidència ha conduït a les eleccions més radicalitzades i més polaritzades de la història dels Estats Units des de l’època prèvia a la guerra de secessió. Desenes de milions d’americans segueixen ferventment Trump. No pel que ha fet o pel que farà, sinó per ser ell. En contrapartida, desenes de milions d’americans el detesten exacerbadament.

Això és així. No ens enganyem. Mal que pesi a molta gent, les darreres eleccions americanes han estat dominades per la forta personalitat de Donald Trump. Les eleccions han adquirit un cert tarannà plebiscitari ('Trump sí o Trump no'), fins al punt que durant la campanya Joe Biden ha quedat eclipsat per l’enèrgica projecció de la figura de Trump. Joe Biden no ha tingut una existència pròpia com a candidat. Davant de Trump, Joe Biden ha estat allò que només podia ser: un candidat antitètic. Davant de l’electorat, i davant de tot el món, la seva característica principal es resumia en ser l’oponent a Trump (com no podia ser d’una altra manera). Biden no ha existit com a candidat per si mateix, sinó que li deu tot a Trump: la raó de ser de la seva campanya, la factibilitat ontològica de la seva candidatura, i, en definitiva, la victòria electoral. Perquè Joe Biden no ha estat el candidat Joe Biden. Ha estat el candidat que no era Donald Trump.

Les eleccions americanes han demostrat que Donald Trump és un ídol polític, en el sentit més estricte del terme, en tant que és idolatrat pel seus seguidors (= defensat aferrissadament i acatat crèdulament pels seus votants sense expressar mai cap ombra de dubte, sense la menor crítica, més enllà de qualsevol motiu racional, i en contra d’objeccions òbvies). Tinguem present que els seus seguidors no són quatre gats, sinó setanta milions de persones. Aquestes el segueixen fidelment i creuen apriorísticament les seves paraules (fins i tot en contra d’evidències palmàries), només per ser ell qui és. Com a exemple: segons una enquesta publicada en mitjans europeus, el 80% dels votants republicans estan totalment convençuts que hi ha hagut un frau electoral massiu, malgrat que Trump no n’ha aportat ni una sola prova, ni tan sols un sol indici, en cap comtat dels Estats Units. És una mostra més que una persona que compleixi quatre condicions pot arrossegar multituds de lleials i entusiastes acòlits rere seu. Les quatre condicions són: una personalitat forta; ser un comunicador eficaç; saber mentir amb aplom i contagiant convicció; i expressar allò que amplis segments de la població volen sentir (sigui cert, o no). Hi ha molts exemples a la història. I a Europa, al segle XX, n’hem tingut uns quants. En una paraula: Donald Trump és un paradigma de la idolatria política.

La figura de Donald Trump ha dominat aquestes darreres eleccions perquè la seva persona ha polaritzat la societat nord-americana (més exactament, Trump ha actuat com a catalitzador que ha fet emergir la polarització que era subjacent i una mica dissimulada en la societat nord-americana). No hem de menystenir la força del moviment vertebrat al voltant de Trump, perquè el rol messiànic que ha exercit ha fet aflorar a la llum, de forma explícita i amb sentiment d’orgull propi, uns posicionaments socials que, de ben segur, ja existien, si bé de manera més difusa i menys articulada. Les dades són eloqüents: han votat a Trump 72.647.888 persones. Aquesta xifra és el vot popular més elevat de tota la història dels Estats Units, només superat pels vots 'no Trump', que han estat 77.965.251 per a Joe Biden. Per fer-nos una idea, repassem les eleccions recents: Hillary Clinton n’obtingué 65.844.954 vots, Barack Obama 65.915.795 al 2012 i 69.498.516 al 2008, Georges Bush fill 62.040.610 al 2004 i 50.456.002 al 2000, superat en vot popular per Al Gore (50.999.897 vots), Bill Clinton 47.402.357 al 1996 i 44.909.806 al 1992, etc. És a dir, Donald Trump ha superat en vot popular a tots els seus predecessors, sent només superat pels oposats a la seva persona.

En quatre anys Donald Trump ha governat a cop de tuits, ha recorregut amb massa freqüència a la provocació i a l’insult, sovint ha estat erràtic en les declaracions públiques, ha demostrat desconèixer absolutament matèries sobre les que ha pontificat, ha estat voluble i insensat en les relacions internacionals, i ha proferit més de 22.000 mentides comprovades, segons la comptabilitat que duu a terme el Washington Post. Paradoxalment (o, en realitat, no) tants despropòsits fefaentment provats han incrementat el suport que gaudeix entre la ciutadania. S’ha superat a si mateix. Al 2016 el van votar 62.979.879 electors. Al 2020, 10 milions més. Ha consolidat en la seva persona un lideratge idolatrat. Per què? En la meva opinió, per la conjunció vigorosa dels quatre factors als que m’he referit més amunt.

A partir d’aquí s’imposen dues consideracions. La primera és que el trumpisme no ha acabat. 72 milions de vots és una força electoral que no s’extingirà. De fet, als Estats Units el trumpisme no ha fet més que començar, encara que pugui ser sense Donald Trump. D’altres estan disposats a prendre el relleu en el liderat. I, a més, han pres apunts per imitar bé el mestre Trump. Temo sincerament que Trump ha creat escola. Si no pot ser novament Donald Trump, aquests 72 milions de vots estan esperant delerosament un nou ídol en qui creure sense fissures encara que menteixi notòriament i abundantment, si els diu amb convenciment i vehemència allò que estan desitjant sentir.

La segona consideració rau en l’evidència que l’estil de Trump s’expandirà pel món. Ja n’hi ha, en molts països, qui ho feia i qui ho fa, però potser, fins ara, amb menys audàcia i menys desvergonyiment. A partir d’ara en altres latituds i longituds (també a Europa) d’altres han entès el camí per convertir-se en actors idolatrats de la política, sabent ja com arrossegar multituds, vots i ardor bel·ligerant. L’extrema dreta ha trobat de franc un manual il·lustrat.