OPINIÓ
Opinió 26/07/2019

Ian MacKaye

i
Joan Cabot
3 min

Fa un temps, en una d'aquelles converses que delaten que tot està perdut i que t'has fet gran sense remei, parlava amb un amic sobre com la música abans era més que roba i una ficció d'autenticitat: et comprometia íntimament. És probable que la música avui encara et comprometi, però aquest és un altre símptoma que tot està perdut i t'has fet vell: que no agafes aquests detalls.

El cas és que tenc la sensació que fins a mitjans dels 90 escoltar certs grups no era de franc. Implicava coses. Et situava en el món. No podies escoltar allò i ja està, hi havia implícita una ètica que molts cops tenia més pes que l'estètica. I estirant aquell fil venien unes idees polítiques, certa manera d'entendre les coses que ho impregnava tot: eres el que escoltaves.

Això era abans de l'iPod i el mode 'shuffle', quan aquella difusa tirania va donar pas a ser-ho tot alhora per no ser del tot res.

En el meu cas, la música ha tengut més influència en la meva manera de veure el món que tots els llibres que he llegit o els professors que hagi pogut tenir. I no és sols per les cançons, sinó per tot allò que venia amb elles, aquell marc de referència que duien implícit en cada melodia o tornada inflamant.

Amb el temps, de fet, som capaç de resumir-ho tot en un nom: Ian MacKaye. I cada any que passa més allargada em sembla la seva ombra en tot el que faig, fins i tot en el meu dia a dia.

MacKaye va crear amb només 18 anys Dischord Records, un dels segells independents més importants i influents de la història del punk i el hardcore, un estil que es pot dir que gairebé varen crear ells. També va ser essencial en moltes de les seves derivacions més atrevides, sempre prioritzant la llibertat creativa i la fidelitat la filosofia del DIY (fes-ho tu mateix). Amb Fugazi, un dels grups de rock més imaginatius de tots els temps on tocava la guitarra i cantava, mai varen fer marxandatge, el preu dels seus concerts i discos sempre va ser el mateix, obligaven els promotors a deixar entrar menors als seus concerts (i, per tant, no s'hi permetia l'alcohol) i no toleraven que la gent entre el públic fes 'pogo' –aquell ball a empentes–, fins al punt d'aturar els concerts si era necessari. Tampoc concedien entrevistes a mitjans que no llegien... i podria estendre'm més, però aquest no és un article sobre música, sinó sobre una altra cosa.

A mi Ian MacKaye em sembla admirable artísticament, però sobretot, i cada dia més, admirable com a humà, aquella espècie tan estranya i incomprensible a estones, perquè cada any que sum som més conscient de com de difícil és ser coherent, però sobretot conseqüent. I ser totes dues coses sense convertir-te en un fanàtic intolerant és gairebé un miracle. Tot plegat suposa molts sacrificis i una actitud constant i se’m donen fatal totes dues coses.

En els darrers anys pens molt en Ian MacKaye. Un cop a la setmana o així, que és més del que pens en gent bastant més famosa, com Rafa Nadal o Rosalía. I hi pens en circumstàncies que no tenen res a veure amb la música, com quan compr a certa cadena de grans magatzems on m'estimaria més no comprar o quan em sent temptat de fer alguna cosa en contra dels meus principis, que és cinc cops al dia.

No sempre aconseguesc resistir-me. De fet, estic lluny de ser coherent i molt manco conseqüent –el fanatisme el duc cada dia millor. Potser per això em cau bé Ian MacKaye.

Aquest món necessita més gent com ell i tothom hauria de tenir tots els discos de Fugazi. Segur que ens aniria a tots més bé.

stats