OPINIÓ

Hola, angoixa, ‘my old friend’

Hola, angoixa, my old friend. Podria ser un vers més del suadíssim himne de Simon & Garfunkel, però és pura prosa. Ho he sentit dir més d’una i de dues i de cent vegades a les meves amistats: amb un vi a la mà, a punt d’encetar el cap de setmana, en plenes vacances… En les situacions més aparentment inexplicables, l’angoixa pot fer acte de presència. També, és clar, en moments en què els factors externs justificarien una certa torbació. Estrès, un volum excessiu de feina, crisis sentimentals i de doblers… Què és l’angoixa, però? L’angoixa no és una depressió. L’angoixa no és tenir un examen o una entrevista de feina i que la nit abans et costi adormir-te. L’angoixa, segons com, és que tot vagi bé, exceptuant el petit detall que mentre mires de fer feina tens algú que et pica una paella al costat del clatell a ritme de clong, clong, clong. L’angoixa és parlar amb algú i pensar que duus qualque cosa lletja, lletjota, escrita al front. L’angoixa és no respondre missatges pendents perquè t’angoixa pensar en la quantitat de missatges pendents que tens, i així en bucle. L’angoixa és tenir sempre calor a les galtes i al pit una micona de fred; que les mans, adesiara, et tremolin. Pensareu: val més superar-la.

Com em va dir una vegada la poeta ‘babaista’ Raquel Santanera, però, l’angoixa no és res que ‘se superi’, sinó més aviat una mena d’amiga que tira cap a tòxica, una presència fosca a què val més acostumar-se. Dir-li, quan la veus arribar, “venga, nina, vine, seu”. Fer-li un lloc i, d’alguna manera, conviure-hi. Neutralitzar-la.

En les persones que hi vivim o que hi hem viscut qualque vegada, per tant, l’angoixa és un mal que es pot eternitzar. Cal aprendre a viure amb ella. Cal saber veure que quan no estam bé és també perquè ella hi és, i no ser tan destructius amb nosaltres mateixos. Cal que aprenguem a dirigir-nos a nosaltres i a explicar-nos amb bones paraules, a posar un “rei” allà on abans hi havia expressions de textura més tosca. Cal saber descansar. Cal que decidim agafar-nos un matí o un horabaixa lliures quan convé i no pensar que hem perdut el temps, sinó que hi hem guanyat en salut. Cal que lluitem, cal que siguem exigents, però, sobretot, i per damunt de tot, no hem de permetre que siguin l’exigència ni l’esforç de la lluita els que ens enfonsin.

Com és vital, també, saber veure quan estam simplement bé. Ja sigui perquè l’angoixa no ha fet acte de presència o just perquè ha decidit no fer-ne de les seves. Aprendre a adonar-nos d’això, per a nosaltres, és tan important o més que dormir bé o respirar com toca, ser amables amb els nostres dies. Tenir prou lucidesa i autoconsciència per reconèixer i dir en veu alta, com avui faig jo: aquests dies estic bé. Esplaiar-nos-hi, arrebossar-nos-hi, dedicar-nos al bellíssim exercici de passar un guster. Només així, aferrant-nos com una mala cosa als dies bons, farem que el camí pagui la pena. I cal que aclareixi que el camí, aquí, vol dir la vida.

Tenir cura de les 'amigues' és important. Primer, però, cal tenir-ne d’un mateix.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF