Ho saben tot de nosaltres

Ens ha passat a tothom. Un dia qualsevol tenim una curiositat superficial, d’aquelles que ni ens va ni ens ve. Per exemple, conèixer quin és el sistema polític d’un país llunyà. Per satisfer-la, fem una consulta a internet. L’endemà, quan consultem pàgines web que res tenen a veure amb aquell exòtic país, ens apareixen “banners” publicitaris que ens ofereixen vols a aquell remot racó de món, amb estades paradisíaques en hotels davant del mar. No només això, sinó que també rebem correus publicitaris amb la mateixa finalitat.

Un altre exemple: compro on line entrades per a un espectacle d’un determinat estil de música, i a partir d’aquell dia rebo regularment publicitat digital relativa a aquell estil musical. Més exemples: segueixo determinades persones, mitjans i entitats en una xarxa social, els quals conformen (com succeeix a tothom) la meva minúscula “illa” d’inputs que rebo, dintre del gran univers sideral incommensurable i infinit que són les xarxes socials. Casualment, rebo assíduament publicitat (correus i “banners”) vinculada temàticament amb la meva particular “illa”. Publicitat no desitjada, en tot cas.

Es pot objectar que no me’n puc queixar perquè no hi hagut, estrictu sensu, invasió de la meva intimitat en tant que jo he estat l’agent que activament he promogut accions a internet i a les xarxes socials. I que voluntàriament he clicat “I accept” i “I agree the terms amb conditions” quan em baixo aplicacions, quan llegeixo premsa digital, o quan faig compres on line. És més que discutible, perquè es pot considerar que hem arribat a un punt en el que el món digital s’ha convertit en una necessitat tan bàsica per viure com el pa i l’aigua, i que els usuaris ens trobem en un posició d’inferioritat i d’indefensió. Però és que encara hi ha més. Sospito que el telèfon mòbil, al nostre costat totes les hores en estat aparentment passiu, ens escolta. En sóc testimoni, perquè m’ha esdevingut a mi en primera persona.

D’altres persones m’han explicat que també han viscut experiències similars. El cas és aquest: parlo presencialment, a casa, amb una altre persona de (posem com a exemple) llibres de la segona guerra mundial, i també de bicicletes BTT. El mòbil, encès, és (com sempre) a la meva vora. Els dies següents rebo publicitat de llibres i documentals sobre la segona guerra mundial, i sobre marques de bicicletes BTT. Insisteixo que no hi ha hagut cap conversa telefònica sobre aquests temes. La conversa ha estat presencial, amb la presència silent del mòbil. Casualitat? O bé el mòbil “ha escoltat”? (ha espiat?). Si així ha estat, ha transmès informació. A qui?

Afegim-hi totes les traces i petjades que anem deixant contínuament quan transitem per l’espès bosc digital, el qual ens envolta en totes direccions: pagaments amb targes de crèdit, càmeres de vigilància que hi ha arreu (el software de reconeixement facial ha avançat moltíssim), etc. El “sistema” (terme sempre eteri i una mica pueril, però ara mateix no sé trobar-ne un altre més adient) pot saber-ho tot de nosaltres. La pregunta que em ve al cap és: a més de poder saber-ho, ho sap? Vista la publicitat tan personalment dirigida, tinc por que a més de “poder” saber-ho, s’hagi fet el pas per saber-ho. És a dir, ho saben tot de nosaltres, però nosaltres no sabem qui.

Atès que ja tinc una edat, recordo quan la informàtica començà a donar els primers signes públics d’existència (als anys 60 i 70 del segle passat). Llavors algú ja imaginà tímidament una distòpia en certa manera similar. També recordo que fou rebatut amb un argument que aleshores semblava versemblant i inapel·lable: cal una gegantina capacitat de càlcul i de memòria que, en aquell moment, fa cinquanta o seixanta anys, semblava inabastable. No comptaven amb els corol·laris derivats de la llei de Moore i d’altres enunciats similars, segons els quals el progrés tecnològic permet duplicar la velocitat de processar i d’emmagatzemar dades informàtiques cada 24 mesos.

Podem fer una analogia amb el famós conte del rei i el pastor: aquest demana al primer, com a gratificació per haver guanyat la partida d’escacs, la quantitat d’arròs que resulta de posar un gra en la primera casella del tauler, dos a la segona casella, quatre a la tercera, i així successivament. El rei en un principi se’n rigué, però hagué de pagar al pastor molts vagons carregats d’arròs. Ara ja portem moltes caselles rere nostre. La capacitat tecnològica per emmagatzemar i tractar totes les dades, de tothom, és una realitat. I això no s’atura, hi ha moltes caselles davant nostre.

No només poden saber què comprem (això és gairebé innocent, en la majoria de casos), sinó també quins són els nostres hàbits, amb quines persones ens relacionem, quin són els nostres amics, què i com pensem, quina orientació sexual, religiosa, política i ideològica tenim, quina és la nostra personalitat, quines són les nostres qualitats, defectes i vicis i, fins i tot, què és més probable que ens proposem fer (al cap i la fi, la projecció prospectiva del comportament d’un individu, tot i estar sempre sotmesa a una moderada incertesa probabilística, no és més que un exercici estadístic). Toca repetir la pregunta: A més de poder saber-ho, ho saben? Malauradament, l’experiència ens ensenya que qualsevol acció que a mans de l’espècia humana és tècnicament factible, té tendència a ser efectivament realitzada, independentment de la categoria ètica i legal d’aquesta acció, si algú en pot obtenir un benefici econòmic o de poder.

Com és lògic, ens fa por l’ús que es fa, i que es pot arribar a fer, de les nostres dades. Les quals ja són tantes, que ens descriuen a la perfecció. Per aquest motiu la segona pregunta és més aterridora: què en faran, amb tot el coneixement que tenen de nosaltres?