Han passat sis mesos des de la mort de mon pare i encara no he estat capaç d'escriure ni una línia sense esborrar-la tot seguit. M'envaeix una sensació d'impudícia, de mostrar els sentiments que, tanmateix, em costen d'expressar. M'horroritza pensar que utilitz el privilegi de tenir una finestra pública per assadollar la necessitat particular de retre homenatge a l'home que, sense ser-ne conscient fins que se n'anà, sempre vaig tenir al costat. Però hi ha un deute que m'empeny, més enllà de la vergonya, a dir que el trob a faltar i que, a més, no sabria dir per què em falta. Som adult, emancipat i independent des de fa molts d'anys. De fet i seguint els vents d'alliberació que beguérem els de la meva generació, vaig voler ser-ho abans que la raó m'acompanyàs. Però és d'ell que he de parlar, d'en Pau de la Industrial, mon pare. Un botiguer en voga, conservador en els valors, que no en política, però prou obert per acceptar tot allò que mai no ens uní. Sempre vaig sentir el seu suport, tot i que poques vegades acceptà de primeres les meves decisions personals i professionals, massa diferents a les seves. Per això m'enorgulleix haver tingut un pare que, sense compartir ni moltes vegades entendre les opcions que al llarg de la meva vida he triat, les assumí, defensant-les davant d'altri, primer, i integrant-les en la seva normalitat, després. És la seva gran herència, ensenyar-me que per sobre dels meus errors i encerts sempre se'n demostrà orgullós de ser mon pare. He après tard, quan ja no hi és, a reconèixer aquesta lliçó d'estima infinita. Per això ara ho escric, perquè li dec dir a tothom que jo també n'estic orgullós i que em fa falta.
