Poques feines hi ha en aquest món contemporani que siguin més delicades que la de l’encarregat de posar els himnes a les proves esportives, desfilades, recepcions i d’altres actes que requereixin de melodies patriòtiques. Si no l’encertes a la primera pots tenir un incident diplomàtic segur, qui sap si l’esca de la tercera guerra mundial. Així va passar amb el pobre penitent que va fer de discjòquei al partit de futbol França-Albània, a l’estadi de Saint-Denis. Els albanesos esperaven omplir els seus cors amb les notes i els ardits versos de l’Himni i Flamurit, obra de Asdreni & Pomburescu: («Al voltant de la nostra bandera ens alcem units / amb un desig i una missió / un jurament sagrat al que ens lliurem / proclamant lleialtat per a la nostra salvació». En comptes d’aquesta injecció d’orgull nacional els van posar l’himne andorrà, de Benlloch & Marfany, que, malgrat la cita explícita a La Marsellesa, no crec que sigui gaire apreciat a Albània, que té un seixanta per cent de població musulmana. Per sort, no hi van posar la versió cantada (que, per fortuna, no haurien entès). L’incident em va fer pensar en una escena que vaig presenciar, fa uns quants anys, en una recepció organitzada per l’ambaixada espanyola, amb motiu del dotze d’octubre. Va sonar l’himne (l’oficial, sí, la Marcha de Granaderos) sense cap incident. Però així que es va apagar l’eco marcial del darrer compàs va sonar, per la megafonia de l’hotel, la tornada magnífica de la gran cançó del malaguanyat Camilo Sesto: ‘Vivir así es morir de amor’. Va ser un moment d’una feliç epifania.
