se’ns va comunicar el guanyador pel matí. L’entrega era a l’horabaixa. Ho record bé perquè la cosa no va anar com esperaven. Era el 30 de setembre del 2015. El Consell de Mallorca pretenia transformar l’acte d’entrega del premi de narrativa més ben dotat del territori de parla catalana en una cita ineludible. Però aquella nit no hi va haver premi de narrativa, així que tots els flaixos varen anar cap a Manel Marí. Mai més hem tornat coincidir. Aquell dia vaig tenir la sort d’entrevistar-lo. El poeta eivissenc havia vingut expressament des de València per recollir el guardó. Es mostrava entre tímid i reservat, i alhora content. No vaig saber si el seu posat responia a una positura artificiosa –a vegades els artistes l’adopten– o si era el seu tarannà. El cert és que semblava que tota aquella escenificació no anàs amb ell. No se sentia còmode, s’estimava més confondre’s entre el públic que fer el paperot amb els polítics. Li vaig demanar si s’identificava amb els joves escriptors autoanomenats imparables; llavors estaven de moda i ell ben bé podia encabir-se dins aquesta generació literària. Però Marí va dir que ell s’identificava amb persones i no amb manifestos, i que, per a ell, d’imparables només n’hi havia dos. “Hi ha dos imparables que són impagables”. I en va citar els noms: Isidre Martínez Mazo i Maria Josep Escrivà. En canvi, en va lloar d’altres d'imparables, Manuel Forcado, un “magnífic gran poeta”, i Sebastià Alzamora, de qui va dir que “l’intriga fins al punt de superar l’entusiasme”. Per a Marí, el premi va representar un “descans per als meus creditors” i “una gratificació; em quedo curt si dic que estic content”, digué llavors. 'No pas jo' va ser l’obra guanyadora.
