ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT
Opinió 04/03/2018

Henry David Thoreau

i
Joan Guasp
4 min

És difícil desempallegar-se de la complicitat dels delictes generals. Diu Thoreau que és suficient tenir notícia d’un delicte per ser-ne còmplice. És una hipèrbole, ja ho sé, però té molta part de raó. Ve a dir que tots som còmplices de tots els delictes que els homes cometem. Ho diu en el sentit més solidari de la condició humana. Tots ho som tot. Tothom som tots. Thoreau apel·la a la simplicitat amb què cal que actuem els homes. Ell, si més no, hi actua, encara que no ho diu de manera imperativa, sinó com una conseqüència de les seves reflexions personals basades en la naturalitat de tot el que presideix el nostre món.

La naturalitat i la simplicitat són els dos elements principals en què, segons ell, s’hauria de basar la conducta humana. Tot pel bé, la calma, la felicitat i l’alegria de viure dels éssers que poblem aquest planeta. Thoreau és un observador permanent del que passa al seu voltant, i on es troba millor i on troba la millor manera de viure és en la naturalesa i allunyat, almenys convencionalment, de la societat. Ell es limita a expressar-ho, no intenta mai fer proselitisme de la seva conducta singular, del seu estat d’ànim plàcid i despreocupat, només ho fa públic per donar-lo a conèixer generosament per si algun dels seus lectors en vol prendre nota i exemple. La simplicitat, manifesta, és la principal llei de la Natura, i ho és per les formigues, per l’herba, pels arbres i per les dones i els homes. Recordo un dels seus comentaris enlluernadors: “Quan un matemàtic desitja trobar la solució a un problema difícil, comença per desfer-se de totes les dificultats de l’equació, reduint-la als seus termes més senzills”. Què caldria que féssim els homes? Simplificar els problemes de l’existència i gratar la terra per descobrir on es troben les nostres qualitats més arrelades. Tota la resta és superflu.

Thoreau ens aconsella que els nostres assumptes siguin dos o tres, i no mil ni un milió. La solució és, simplement, simplificar. Ens diu, o diu, que el més gran dels avantatges és no tenir cap avantatge. Confessa que quan més ric és, és quan més pobre és. Abans i després d’ell ho han dit molts altres pensadors i filòsofs, però ell va dur a terme el que l’esperit li inspirava. Més que apoderar-se de coneixements i cultura, gaudia d’alliberar-se d’ells.

Rellegir i repensar Thoreau és abraçar-se a la senzillesa i als orígens de l’univers, a la puerilitat a la bonhomia, és plorar d’emoció, plorar de poesia, plorar de pensament, d’humanitat i de bondat. H. D. Thoreau era partidari d’una educació integral, no dividida en educació oficial i familiar, on l’ensenyament no fes diferències entre l’escola i el carrer. Tots, pares, professors, alumnes i educadors en general hauríem de ser condeixebles per poder aprendre uns dels altres. Deia que el coneixement i la saviesa ens arriben amb llampecs lluminosos procedents del cel. Hauria volgut que les ciutats fossin universitats. D’aquesta manera contemplava el progrés cultural de la humanitat. És cert que la més gran font de saviesa era la pròpia natura, de tot el conjunt de la natura, la que ho inclou tot, la naturalesa vegetal, mineral, animal, humana i divina. Creia i pensava i escrivia que la naturalesa sencera fa tot el possible en cada moment perquè tots estiguem bé.

Thoreau va ser, com Gandhi, un apòstol de la desobediència. En certa manera, va ser un anarquista, en el sentit que ho volien ser Borges i Tolstoi. Deia, aleshores, que per posar fi a l’esclavatge d’Amèrica, cap ciutadà americà hauria de ser còmplice del Govern. “Ni per un instant puc reconèixer –va escriure– que el meu govern sigui una organització política que també és el govern de ciutadans que no són lliures”. La cosa ha arribat fins als nostres dies. Estem vivint l’esclavatge demòcrata, encara ara, dels governs que s’autoanomenen socialistes i lliberals. Allò més monstruós en els homes és la covardia i la indolència. Cridava, referint-se a la valentia i l’heroïcitat: “Sigues valent! No hi ha res més important. Els covards sofreixen, els herois frueixen”. Sempre va tenir present que els herois segueixen la seva pròpia llei.

Tot això ens toca de prop ara i sempre. Però ara d’una manera molt especial, perquè són molts i covards els que volen imposar les seves lleis a les nostres. Thoreau defensa en tot moment la seva llibertat personal com el valor més preciós de la condició humana. És suficient el desig de ser lliures i de ser millors del que som, de veritat i sincera, per elevar-nos i convertir-nos a l’instant en persones excel·lents. Tot el que diu i ens diu Thoreau es dirigeix sempre a un estat òptim de l’home.

Sobre la lectura escriu coses irrebatibles, almenys per a mi, que sempre m’he mogut en aquests ambients de la lectura i dels llibres. Diu que un llibre bo de veritat és de naturalesa salvatge i primitiva, “tan misteriós i meravellós, tan fèrtil i celestial, com un bolet o un liquen”! Mare meva, mare meva, quanta raó que té Thoreau. Aconsella llegir, primer de tot, els millors llibres, no fos cosa que no fóssim a temps de llegir-los: llibres en que cada reflexió sigui d’una audàcia inaudita, llibres que fins i tot siguin perillosos per a les institucions existents.

Els llibres ens han de revelar a nosaltres mateixos, acaba dient. Una forta abraçada, Henry David Thoreau!

stats