Opinió 01/04/2015

Hen

Aquí, la mania del llenguatge políticament correcte ens ha fet caure en actituds ridícules

i
Albert Villaró
2 min

Fa molts anys, quan vivia a Barcelona, em vaig entestar a estudiar una mica de suec, un idioma bellíssim però poc pràctic. M’era igual. Em feia de professora la Marcia, una argentina, filla de refugiats, que s’havia criat a Suècia. Tenia uns ulls d’un blau espectacular i un accent d’Estocolm preciós. Vaig aprendre’n força.

M’encantava la racionalitat de l’idioma, amb una estructura gramatical lògica, sense sorpreses ni excentricitats. Era com un alemany més senzill i molt més poètic. Per distingir entre els quatre avis, tenia quatre paraules d’una precisió absoluta: 'farfar', 'farmor', 'morfar' i 'mormor'. I uns fonemes víkings espectaculars. Les vocals, d’entre les quals destacava aquella 'a' coronada amb una rodoneta: å. I tenen un so gairebé impronunciable si no has nascut allà, i que es representa amb el dígraf sj: 'sjuksköterska', que és com en diuen a les infermeres.

Ai. Gairebé l’he oblidat, per falta de pràctica. Però me n’ha reviscolat l’interès la notícia que el diccionari oficial incorporarà un nou pronom, el neutre 'hen', que complementarà el masculí (han) i el femení (hon). No se l’han tret del barret, sinó que és un manlleu del finès 'hän'. El faran servir quan no se sàpiga el gènere de qui parli, o quan es vulgui mantenir una calculada ambigüitat. També l’utilitzaran per referir-se als transgèneres, persones que no se senten identificades en cap dels gèneres diguem-ne convencionals. Aquí, la mania del llenguatge políticament correcte ens ha fet caure en actituds ridícules (el tots i totes en comptes de tothom, l’ús preferent del femení per part de l’esquerra radical). A Suècia tiren pel dret: ells sí que en saben.

stats