OPINIÓ

"Hei no li vol llevar a París"

"M'las tenc que cortar" ('me les he de tallar', 1r d'ESO, nascut a Mallorca); "Hei no li vol llevar a París" ('ell no el vol dur a París', 1r d'ESO, nascuda a Mallorca); "No li queria res" ('no l'estimava gens', 1r d'ESO, nascut a Mallorca); "Volt molt el seu fill" ('estima molt el seu fill', 1r d'ESO, nascuda a Mallorca). Són quatre exemples entre desenes de recollits aquests dies corregint exàmens els darrers dies abans de tancar la primera avaluació. No són casos aïllats. I hi ha altres perles com "hei", que vol dir 'ell', "llent", que vol dir 'gent', o "bloquetllat", que vol dir 'bloquejat'. Però m'atur, perquè la llista tendeix a l'infinit. Són mostres d'alumnes de famílies castellanoparlants que posen damunt la taula dos fets d'una transparència enlluernadora. El primer, que el contacte d'aquests infants amb la llengua d'aquesta terra ha estat, i és, minúscul. El segon, que és conseqüència del primer, que la competència en llengua catalana d'aquests alumnes no arriba ni tan sols als mínims perquè puguem pensar que la seva forma d'escriure, o de parlar, sigui, efectivament, una mostra de llengua catalana.

En altres escrits publicats aquí mateix sobre llengua hi ha hagut gent que ha qualificat les dèries que hi manifestava com a "coses de filòlegs", que pensava que era un esquiterell o un exagerat. No ho crec, jo, per bé que puc arribar a entendre les seves impressions. Ara bé, en el cas que ens toca avui, qualsevol parlant competent en català, sense necessitat de tenir estudis i sense que li calgui, ni tan sols, saber llegir i escriure, sap, en sentir les quatre sentències que encapçalen aquest escrit, que això "no és català". Si féssim l'exercici d'imaginar que fóssim monolingües en llengua catalana, veuríem de forma immediata que les frases d'aquests infants mallorquins escolaritzats a escola pública mallorquina des dels tres anys no s'entenen. No es poden entendre. Perquè no són la nostra llengua.

Parlam de lèxic i d'estructures quotidians: estimar, dur, tallar, gens... Paraules de cada dia que un jove o una al·lota de dotze o tretze anys, i mallorquins, no és que no sàpiguen com s'escriuen, sinó que ni tan sols saben que existesquin.

Durant alguns cursos he estat també professor d'espanyol. Mai, i mai és mai, he trobat un escrit d'un alumne catalanoparlant en espanyol amb expressions com: "He de tallarme las uñas", o "no lo estimava genes", "su padre lo quería quitar a París". No la trobau, si més no, curiosa, aquesta asimetria?

Tot això ara surt a rotlo perquè, com sap el lector informat, el conseller Martí March i el seu equip han presentat un avantprojecte de llei educativa que aborda sorpresivament la qüestió lingüística a les aules. La nova llei ens assegura poder emprar la llengua catalana "en les comunicacions i en l'àmbit administratiu", curiosament dues situacions en les quals, en general, l'ús de la llengua catalana gaudeix, encara, d'una salut acceptable. A més, proposen que les dues llengües oficials, sí, totes dues, siguin vehiculars a l'ensenyament. Pel que hom veu als instituts des de fa anys, aquesta circumstància és un fet, ens agradi o no. Figurarà que el professor fa la classe en llengua catalana, perquè hi té el llibre, o perquè diu que hi parla. N'hi ha prou amb vint minuts de pati per veure quina és la llengua en què una majoria de professors catalanoparlants s'adrecen als seus alumnes castellanoparlants. Les converses, naturals, espontànies, pròximes, reconfortants, consoladores, de tants i tants de professors quan cerquen l'empatia amb l'alumnat són, en la majoria de casos, en espanyol, si l'estudiant és castellanoparlant d'origen. Això passa tenint la llei al nostre favor. Si consolidam una llei que estableix, sense rubor, l'espanyol com a llengua vehicular a les escoles i instituts de Mallorca, i de les Illes Balears, nosaltres, com els sebel·lins, haurem fet els ous en terra. Com solia dir una socialista manacorina, governar és prendre decisions. La llei que ens cal és a la inversa, perquè la llengua amenaçada, vexada, oblidada i arraconada (sense necessitat de cap casta de victimisme, sinó, simplement, mostrant el que passa) és la catalana, i per això li cal una normativa que reverteixi la tendència actual.

I alerta amb la darrera perla, una altra de les grans preocupacions de l'equip que comanda Educació és garantir el dret de l'alumnat a rebre l'ensenyament en la seva llengua, si aquesta és una de les oficials. Basta que ens remetem als exemples que encapçalen aquest escrit d'avui per explicar què en pens.

Les cares dels responsables d'Educació el dia de la presentació d'aquest avantprojecte eren un poema. El motiu, no el sé. MÉS per Mallorca ha sortit al pas de la proposta més aviat que de pressa. Vull pensar que Martí March i el PSOE s'han limitat a llançar un globus sonda, que cerquen contrapartides en altres àmbits i que tot plegat forma part d'una estratègia política. Vull pensar que Francina Armengol no vol aquesta llei. I vull pensar que Martí March tampoc. I pens finalment que els negociadors de PSOE i MÉS, i també els d'Unides Podem, que qualque cosa hi deuen tenir a dir, seran tots prou hàbils i responsables perquè aquest desbarat no agafi categoria de realitat. També pens que sense el suport de MÉS la llei així com es planteja pot aprovar-se (se'n deu fer un llepadits, ja, el PP). Si fos així, caldria que els sobiranistes sortissin del Govern. I que les camisetes verdes fossin un tsunami d'indignació. O no era per això, que sortiren al carrer?

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF