La mentida disfressada de veritat no atura de regalar-nos nous termes. El darrer és ‘hedonisme cognitiu’. L’ha encunyat Jordi Ibáñez, professor d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ibáñez acaba de coordinar el llibre ‘En la era de la posverdad’ (Calambur), en què catorze autors, entre ells els mallorquins Andreu Jaume i Valentí Puig, reflexionen sobre l’art de la manipulació de masses en la ja coneguda com ‘era de Pinotxo’.
L’‘hedonisme cognitiu’ al·ludeix a una percepció de la realitat que no respon a la racionalitat sòlida i contrastada, sinó al desig que les coses siguin d’una manera i no d’una altra. En seria un bon exemple el debat televisat que el 2008 varen mantenir Pedro Solbes, ministre d’Economia i Hisenda de Zapatero, i Manuel Pizarro, número dos del PP en les eleccions estatals d’aquell mateix any. El dirigent socialista va vendre les bondats de la banca espanyola i va minimitzar la crisi amb l’eufemisme “desacceleració econòmica”. El popular, en canvi, augurà el desastre que vendria. Segons les enquestes, a pesar de mentir, Solbes va ser qui guanyà el debat perquè els espanyols triaren creure allò que desitjaven creure.
Avui ja s’ha perdut la vergonya d’allò fals. Ningú ja no dimiteix per mentir. Queda lluny el testimoni del president nord-americà Richard Nixon. El 8 d’agost de 1974 el dirigent republicà va haver de deixar la Casa Blanca després d’haver faltat a la veritat en el cas Watergate, el cas d’espionatge al Partit Demòcrata. Eren uns temps en què els mitjans de comunicació gaudien del respecte d’una ciutadania que encara no estava intoxicada per tant de renou ambiental. En l’era de l’espectacle de la informació, ja costa destriar la veritat de la demagògia. Ho deia Josep Pla: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. Així doncs, tot el món opina”.
Per desgràcia avui el periodisme s’ha oblidat de la màxima de l’historiador romà Tàcit: ‘sine ira et studio’ (sense ira i sense parcialitat). La informació s’ha convertit en opinió, la qual juga amb un material sensible que són els sentiments, la base de l’‘hedonisme cognitiu’. I vet aquí el drama de l’actual democràcia. Davant un ‘quart poder’ del tot desacreditat, els polítics saben que la gent no vol conèixer la veritat. No debades, aferrats als nostres prejudicis, preferim viure atrinxerats en miratges que ens reconforten i que ens eviten haver d’afrontar-nos amb la complexa realitat.
Tanmateix, l’‘hedonisme cognitiu’ també es pot aplicar fora de l’àmbit de la perniciosa postveritat. En la nostra vida quotidiana només escoltam o llegim allò que ens proporciona plaer. I això demostra una gran peresa mental. Si tan sols feim cas d’allò de què ja estam convençuts, correm el perill de tenir només un punt de vista que pot ser que no sigui el correcte. La discrepància ens horroritza. Canviar d’opinió està prohibit. La dicotomia marca la nostra naturalesa des del moment que tenim dues mans amb les quals destriam els bons dels dolents. Les mitges tintes no valen.
L’‘hedonisme cognitiu’ és narcisisme en estat pur. En una mostra de superioritat moral plena de cinisme, volem pensar que només nosaltres tenim la raó. Així, gaudim en veure ratificades les nostres opinions en els mitjans, mentre que ens escandalitzam i ens divertim alhora quan l’‘enemic’ diu ‘barbaritats’. Consideram que una notícia és falsa quan no combrega amb els nostres postulats. Bé ho sap Donald Trump, que veu ‘fake news’ (notícies falses) pertot arreu.
Instal·lats permanentment en la zona de confort, patim de miopia intel·lectual. Com a éssers gregaris que som, cercam aduladors i ens movem per consignes que alimenten el nostre fanatisme ideològic. Percebem com sentim. Així, tenim una visió simplificada d’una realitat del tot polièdrica que només acceptam quan s’ajusta als nostres desitjos. Per higiene democràtica i personal, faríem bé d’eixamplar horitzons i de treure’ns de sobre tants de prejudicis. En el fons l’‘hedonisme cognitiu’ és pobresa cognitiva.
