Haneke calidoscòpic

És difícil no admirar Jean Louis Trintignant, a qui vàrem poder veure fa un grapat d’anys en directe a l’Auditòrium del passeig marítim recitant Louis Aragon, pràcticament impossible no quedar enlluernat amb una interpretació d’Isabelle Huppert i poc probable no sortir amb el cor encongit de la projecció d’una pel·lícula dirigida per Michael Haneke, el de Funny Games, La pianista, La cinta blanca i Amor. Tres raons de pes per anar a veure Happy End. El llistó està molt amunt, cosa que fa que augmenti exponencialment la possibilitat d’una decepció, sempre comparant amb les expectatives que desperten els anteriors treballs del realitzador que mai no deixa indiferent, ni fins i tot quan fa declaracions, com quan es posiciona en contra del Metoo i el qualifica de “caça de bruixes”.

Amb Happy End la crítica ha coincidit, de manera unànime ,“ja l’havíem vista”. És com si Michael Haneke hagués fet un recull de totes les seves fílies i fòbies i les hagués ficades dins un calidoscopi perquè les mateixes peces col·locades de manera diferent semblassin una cosa distinta. El cert és que tampoc no se n’amaga, fins al punt que Jean Louis Trintignant a Happy End es diu Georges Laurent, com en la seva anterior pel·lícula amb el director austríac, i fins i tot confessa que ha asfixiat la seva dona per no veure-la sofrir, cosa que el relaciona incontestablement amb l’anterior història, sense ser el mateix personatge. Com un esbós, així funcionen totes les relacions entre els diferents protagonistes, el pare amb la filla retrobada, el pare amb l’esposa, amb l’amant, i la germana, Huppert, amb son pare o amb el fill, i el fill amb la mare, etcètera. Res queda definit de manera precisa en aquest microcosmos que representa la condició humana d’aquest ramat benestant en el qual la felicitat sembla una entelèquia i la família un niu de conflictes, com a Celebració, de Thomas Vinterberg o a Agost, l’obra teatral de Tracy Letts, que John Wells va dur al cinema, però sense tanta virulència, amb un punt menys melodramàtic i una mesurada i intel·ligent dosi de causticitat, ja des del títol. Michael Haneke juga amb l’espectador, i apunta cap a la tragèdia, però no arriba a disparar. Potser per això el conjunt queda una mica buit de contingut, tot i la immensa interpretació de Trintginant i els esguards de la nina, Fantine Harduin, de tretze anys, amb una mirada més demolidora que la de Christian Bale a L’imperi del Sol a la mateixa edat. Haneke retrata nua la família burgesa. No hi ha cap possibilitat per a la defensa d’aquesta classe dominant. Tots són a la diana dels dards enverinats que els llança Haneke, sense grisos, ni blancs. Tot és negre. Tot són defectes. Ni una virtut per cap dels protagonistes, que veuen en la mort l’única taula de salvació a la seva existència. Trintgnant en unes declaracions recents es declarava “un gran pessimista”, potser a la pantalla és l’alter ego del director.