Ser

El famós monòleg de Hamlet ens confronta amb la pròpia responsabilitat

Ja em perdonaran perquè ahir l’Albert Villaró parlava en aquest mateix espai d’opinió del ‘Hamlet’ que aquesta nit ens oferirà la companyia del Globe, renascut segles després de les cendres, a Sant Julià de Lòria i jo, que compto les hores que falten perquè s’aixequi el teló, vull insistir-hi. Perquè som certament afortunats: una vegada a la vida és Londres que ve a nosaltres i val la pena aprofitar-ho. Si encara dubten d’anar-hi o no anar-hi, facin com el protagonista i passin a l’acció.

El famós monòleg del príncep de Dinamarca ens confronta amb la pròpia responsabilitat. No sempre és fàcil, assumir el deure. Imaginin si a sobre, com ell, cal actuar davant de fets que no ha provocat un mateix... Però d’això es tracta, oi? Entendre que no som mers espectadors de res del que passa.

Ens podem indignar tant com vulguem per tantes coses com vulguem, però davant del dilema de què és més noble, “si sofrir els cops i els dards de l’ultratjant Fortuna o armar-se contra un mar de sofriments i enllestir-los lluitant”, la resposta sempre és la menys còmoda. Ser.

Vull creure, amb un optimisme obstinat, que no tots els desenllaços han de ser necessàriament tan tràgics com a l’obra de Shakespeare. I amb això no penso que estigui fent cap ‘spoiler’, perquè el final és tan conegut com el del Titànic.   

Però abans del silenci dels actors, hi ha tot un espectacle per gaudir des de la butaca. Una combinació perfecta d’acció i reflexió –subtitulada, per cert. Fora del teatre, sense guionistes que ens escriguin el destí, és una altra cosa. Decidir, tots sols, si som Hamlet o no.

EDICIÓ PAPER 13/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF