Guanya Johnson, guanya el Brexit

La victòria dels 'tories' i la desfeta laborista certifiquen el divorci entre el Regne Unit i la UE

Els britànics tenien dues opcions en les eleccions legislatives de dijous: o bé entregaven el poder a Boris Johnson perquè acabés amb la incertesa i culminés el Brexit, o bé feien marxa enrere i confiaven en els laboristes, que havien promès un segon referèndum. La primera opció ha sigut clarament l'escollida, i el polèmic Boris Johnson comptarà amb una folgada majoria absoluta per negociar amb Brussel·les els últims serrells per fer efectiu el Brexit.

Els europeistes no podem en cap cas estar satisfets amb el resultat. Però la seva contundència obliga a fer un esforç per comprendre els motius de fons d'aquest resultat, que són una resposta al nou escenari creat per la globalització i marcat per la incertesa econòmica i social. Un nou escenari que ha comportat que una part de la població es replegués en els valors més conservadors i identitaris. Aquesta reacció no és només contra la idea d'Europa, sinó contra la població estrangera, tal com s'ha vist en els últims brots xenòfobs que ha patit el Regne Unit. Donar un cop d'ull al mapa electoral permet veure que els laboristes han guanyat a les grans ciutats (Londres, Manchester, Birmingham, Cardiff) mentre que a la resta del país l'hegemonia conservadora és aclaparadora.

Tampoc és una bona notícia que la població britànica confiï el seu futur en un personatge demagog i manipulador com Boris Johnson, que segueix fil per randa el manual populista de Donald Trump. Ara només cal esperar que sigui una mica més raonable que el seu amic nord-americà a l'hora de conduir el país en un moment tan complicat. Un capítol a part mereix el lideratge laborista erràtic de Jeremy Corbyn, que ha frustrat totes les esperances que va suscitar la seva elecció. Tant de bo els laboristes l'encertin ara a l'hora de triar un nou líder.

La part bona del resultat és que sembla que es posa fi a la incertesa que havia envoltat les negociacions del Brexit en els últims anys, i sembla que per fi s'enfila la fase decisiva. Aquí la Unió Europea ha de tornar a actuar de forma unida i coordinada per defensar els seus interessos sense deixar-se impressionar per Johnson i els seus estirabots. Ara bé, també caldrà fer una profunda autocrítica, perquè és evident que el projecte europeu està perdent atractiu a marxes forçades per a àmplies capes de la societat, que veuen en Brussel·les més un enemic que un soci, i cauen fàcilment en discursos nacionalistes simplistes com els del Front Nacional francès, el Vox espanyol o la Lliga italiana.

Alguns voldran relacionar aquest augment del nacionalisme amb la victòria dels independentistes escocesos, però en realitat no poden estar més equivocats. L'SNP ha basat la seva victòria en dos eixos: l'oposició a sortir de la UE –i, per tant, han enarborat la bandera europeista– i la defensa d'un model d'estat del benestar més avançat que el que regeix a Anglaterra, on serveis públics com la sanitat fa anys que arrosseguen greus dèficits. Els escocesos tenen ara més motius que mai per reclamar un segon referèndum d'independència per, paradoxalment, no haver de sortir de la UE. ¿Respectarà Johnson aquesta voluntat tal com va fer Cameron? ¿Abandonarà la UE uns ciutadans que no volen deixar de pertànyer-hi?

EDICIÓ PAPER 18/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF