Opinió 20/05/2017

Grunge, neoliberalisme i una platja veneciana

i
Antoni Trobat
3 min
Grunge, neoliberalisme i una platja veneciana

La fotografia, fixa, d’aquell jorn, l’he verbalitzada mil pics, tot fent memòria. El curs 94/95 feia vuitè d’EGB. En tenia tretze. Perquè som tardà. Tardà de la tardor. El meu col·legi era molt progre o molt 'pijo'. O per ventura les dues coses. No ho sé. Només puc dir que n’estic orgullós, d’haver-ne format part, i que la tradició manava que a vuitè grau el viatge d’estudis s’havia de fer a Itàlia.

Ho record bé. Sense boira. Fèiem una ruta més o manco arreu de la bota, des del nord fins al Laci, i el destí va voler que, pels volts del 5 d’abril, toqués visitar Venècia. Dormíem, l’al·lotada i dos professors –entranyables Ricard Marroig i Biel Ferrer, que he tengut a mon cor sempre–, imagino que a una localitat propera a la vellíssima i bellíssima república adriàtica. La nit del 5 d’abril algú amb memòria per les efemèrides –un fet no poc dificultós en capets 'teenagers' en els temps preinternet– va tenir present quelcom important: feia un any que Kurt Cobain, cantant de Nirvana, era mort. Aquella nit una part important de la classe va baixar a la platja. Hi havia grups de joves més grans, supòs que nadius, que feien fogueres. Cantaven i recordaven el depressiu i certament brillant músic de Seattle, icona de la subcultura 'grunge', pres per la tristor i el suïcidi un any abans a l’edat massa tremenda dels 27. Na Clara, sollerica, d’una intel·ligència com poques he conegut en la vida i que no he tornat a veure mai més, ens fitava amb ulls plorosos: “Avui fa un any que en Kurt és mort”. En Kurt, deia. Aquesta familiaritat adolescent per anomenar els referents que creus que estimes.

En Llorenç, na Carme, en Pau, en ‘Cala’, en Xavi, les Laures i en Ricardo. Tots feien rotllana, asseguts a l’arena flonja i fresca, davant el foc. Sonaven les guitarres. Cantaven. Jo, que no era en aquell moment un seguidor especialment atent de Nirvana, estava fascinat per tot plegat. No record gaire més d’aquella matinada de fa un mil·lenni. A estones mirava la mar. Només em ve, en pensar-hi, la sensació de fred i una imatge que no se m’esborrarà mai: enmig de la negror, entrada la nit, els llumets dels creuers de guerra, supòs que ianquis, voltejant per l’Adriàtic, davant el litoral croat, ben enfront nostre, mentre cantàvem l’ídol mort. Era la primavera del 95. Iugoslàvia s’estava desfent i, a molt pocs quilòmetres, nins com nosaltres, nascuts els anys vuitanta –o ja dins els noranta– en un lloc de la Mediterrània equivocat, corrien bosc endins, qui sap si fugint d’un ústaixa, d’un milicià serbi o d’un voluntari islamista que havia anat a Bòsnia a socórrer els seus germans.

M’ha revingut, aquesta senzilla anècdota del primer aniversari de la mort de Kobain, arran del suïcidi de Chris Cornell, veuassa excepcional de Soundgarden i Audioslave. Cornell ja passava la cinquantena; Cobain hauria complit el mig segle enguany. La generació d’en Llorenç, na Carme, en ‘Cala’, en Xavi, les Laures, na Clara i en Ricardo vàrem créixer amb les seves veus i amb part de la seva filosofia. El 'grunge' era fonamentalment nihilista, depressiu i apàtic perquè era fill de moltes derrotes col·lectives –i d’algunes decepcions individuals–. Connectat, tanmateix, amb el millor esperit del rock i del punk, aquell pessimisme crònic, vital, de camises de franel·la escocesa, texans escorxats i esportives Converse o botes Dr Martens –que mai vaig calçar, afortunadament–, responia, comercialitats i manipulacions al marge, a la traïció materialista de la qual els hippies reconvertits en budistes vegetarians i els yuppies que votaven Bill Clinton eren dipositaris finals.

A vegades hi he pensat. Pertanyo a una generació que malda per sortir-se’n després d’haver crescut en els temps en què la Història havia acabat, en què les alternatives no eren possibles i en què un consens ben ampli i desvergonyit deia que no hi havia res a fer. Ara, però, sembla que els temps canvien –canvien des de 2001, per ser precisos, i, a ca nostra, des del final del zapaterisme–. Sembla que, enmig del terratrèmol permanent, tenim alguna opció de construir mons nous. Això i haver estat de les darreres fornades a tenir una cultura musical decent no és poca cosa, no ho creis?

stats