OPINIÓ

Gregarisme en extinció

Ai, el maleït món d'avui! Aquest punt en l'espai-temps que ha esdevingut una competició olímpica, on les medalles es pengen a qui viatja més lluny o més dies o més cops... L'agost, per fortuna, comença a esvanir-se i els habitants de l'illa (forçats a sortir-ne per motius no vacacionals) haurem superat un altre estiu d'aglomeracions, vexacions, violències, protestes, cancel·lacions, ‘overbookings’ i retards. Heu comptat mai les hores viscudes en aeroports? I els diners que us hi heu gastat? I els llibres que hi heu llegit? A mi, aquesta setmana, m'ha tocat passar-hi la gota freda i he aprofitat per fer-ne un retrat.

Reconec que, de sempre, els aeroports em produeixen una barreja d'excitació i torpor que m'esperona l'escriptura. Tanmateix, d'uns anys ençà, costa guipar-hi rostres i actituds interessants: les cares de pomes agres s'han globalitzat i les interaccions atzaroses han disminuït considerablement. Maleïda informàtica... Però, malgrat que els empresaris insisteixin a mecanitzar els processos humans que queden, la humanitat no els ho permetrà.

N'hi ha prou de fixar-se en com, tot i que tothom és capaç d'etiquetar la pròpia maleta, un alt percentatge de viatgers boicoteja el procés per tal de, simplement, enraonar una estona amb el personal de facturació. Tenint en compte que no són ben bé la simpatia personificada, la intenció deu ser que algú et desitgi un bon viatge.

Més endavant, al control de passaports, fan vaga. Per norma general, els individus no canvien d'imatge més de dos cops al llarg de tota la vida, o sigui que el reconeixement facial informatitzat va com una seda i la màquina solament s'atura cada trenta o quaranta passatgers a tot estirar. Jo m'hi travo sempre, perquè porto un pentinat nou cada tres mesos, i aleshores m'envien a xerrar amb un policia que se'm mira i remira, passa un full i un altre, i acaba per obrir-me els porticons de la duana mentre pel seu capet hi travessa el dubte de si soc una espia (l'he timbrat a Rússia i a Corea i al Regne Unit diverses vegades...). Suposo que és un lloc de treball que comporta una gran responsabilitat... Però, si més no, deus conèixer gent!

Un cop t'han magrejat el cos i les possessions, entres al laberint comercial. La varietat d'establiments ens explica moltes coses. Us parlaré de l'apartat dels quioscos, que és on he centrat la meva recerca. A Son Sant Joan l'oferta se centra en premsa i revistes; de llibres, hi venen els més venuts, una selecció de clàssics en format butxaca i una tirallonga d'autoajudes, a més d'uns quants títols en altres llengües que no són la castellana. Si esteu de sort, topareu amb tres exemplars en català. Hi ha guies de viatge i quatre coses per a la canalla, més aviat contes per pintar o d’adhesius. A l'aeroport d'Edimburg (que és on estic atrapada), a banda de les casetes de premsa, hi ha una llibreria sencera, i el dependent és un llibreter –vull dir, un individu que sap què ven i escriu recomanacions amb un ‘post-it’ a les cobertes i t'assessora mirant-te als ulls. Hi ha poesia. I també hi ha literatura local: tota una prestatgeria reservada als autors escocesos i llibres de temàtica local. M'he repenjat en una columna i he començat a llegir un recull de pensaments i contes de F. Scott Fitzgerald sobre l'alcohol. Hi relata com, després d'estar mig any sense empassar-se'n ni un sol glop per indicació del metge, la sobrietat li va aclarir una cosa: bevia per poder suportar els altres. Per aguantar estoicament les trobades amb amics i les festes amb desconeguts. Quina ironia que l'activitat social més estesa en aquest punt de l'espai-temps tingui més èxit que mai justament perquè la necessitat d'estar en societat s'extingeix. Se'ns fa feixuga. Tal vegada se n'ha abusat tant que la solitud va recuperant el seu valor incalculable? O és la sensació de superpoblació, que ens aclapara? O bé, la societat virtual ha aconseguit assaciar les necessitats relacionals?

Ho revelaran les generacions futures, això. N'hi ha que ja som una mica antics i encara una mica de poble, i passem gust de voltar la geografia precisament perquè implica experiments en la comunicació i descobriments en la manera de relacionar-se.

A la zona de fumadors dels aeroports, tant si es troba en un raconet devora l'aparcament de l'entrada com si és un gran pati o un d'aquells cubs de vidre ventilats que et fan empatitzar amb els micos del zoo, no s'hi fa anar el mòbil. El vici nicotínic encara compleix una funció social, com la majoria dels vicis. És demanant foc que coneixes gent, o mentre investigues on han col·locat la zona de no prohibició. Quan m'ha tornat l'encenedor, el noi ha clavat la mirada esgotada a la sanefa de martinis del llibre i, arborant un somriure, m'ha demanat si estava bé.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF