Gran Andorra

Des de fa uns mesos es lliura una batalla sorda que fa trontollar els principis ètics de la premsa espanyola. Hi han cavat trinxeres, pren la forma d'una guerra de guerrilles sense trets però amb munició en forma de paraules. La retòrica al servei de la causa, de les causes. En totes les guerres, diuen, la primera víctima és la veritat. A les guerres literàries, la segona víctima és l'elegància, la tercera la vergonya.

A 'El País', la setmana passada, Juan Goytisolo va publicar un article, titulat 'El sueño de una gran Andorra'. Hi feia l'analogia d'una hipotètica Catalunya independent com si fos una Andorra de gran format. I és inevitable no trobar-hi l'eco de la Gran Sèrbia, una expressió d'abast genocida de la qual el senyor Goytisolo hauria de conèixer perfectament i hauria de saber evitar. En paraules de l'escriptor barceloní, aquesta nova i gran Andorra seria un país on –traducció lliure– "circularien lliurement capitals i béns, els magnats del casino global invertirien els seus comptes milionaris i els nous ciutadans, investits de la seva flamant identitat, serien feliços i comerían perdices".

És una mica estrany. El senyor Goytisolo coneix bé la petita Andorra. Hi va pujar un parell o tres d'anys, en qualitat de president de la Universitat d'Estiu, quan l'enyorat Sampedro va haver-ho de deixar. Se'l va tractar de manera exquisida. Era un home seriós, displicent, una mica tibat. Més que tibat, tens. Potser sí que s'hi va trobar incòmode. Però, per molt que li repugnés el model andorrà, prou que va acceptar-ne honors i honoraris, sense queixes ni retrets.