OPINIÓ

Governera sense peu fiter

A Mallorca hi ha prop de mil hotels. Mallorca, al cap i a la fi, és un hotel. És el fruit, pel cap baix, de seixanta anys de monocultiu turístic. El nostre model ha volgut també ser exportat a altres indrets, i fins i tot ha generat un neologisme del qual no podem estar orgullosos: la balearització. El lobby hoteler ha condicionat la política autonòmica des de temps, per a molts de nosaltres, immemorials. I ho fa encara ara. Primer teníem clar que els senyorots sobrevinguts de vorera de mar formaven part de la cort de Gabriel Cañellas. O que era el mateix president que anava darrere darrere les consignes hoteleres. No ens venia de nou, ho vèiem com un fet connatural. La caiguda del primer govern Antich va estar relacionada, i molt, amb la implantació de l'ecotaxa i la consegüent campanya gairebé siciliana dels corleones mallorquins. La mar, com més té, més brama, diuen.

L'efecte d'aquella primera derrota encara dura per a l'esquerra mallorquina. Tant el mateix Antich com també Armengol han actuat amb el mateix servilisme d'un amo de possessió davant els senyors. Una por atàvica els ha menats no sols a no combatre un model que sabem que no és el bo, sinó, ai las, a beneir-lo i potenciar-lo.

Ara que és ara, i que és el moment que ens interessa, en tenim per mostra un altre botó. La caixa dels trons ha esclatat en forma d'un decret que permet als hotelers que no ho hagin fet encara ampliar un quinze per cent la superfície dels seus establiments i, encara més, fer-ho sense necessitat de llicència, només amb una declaració responsable. Propaganda i abaixada de calçons, una altra vegada, davant els senyors. Milers de famílies sense sou veuen en perill les seves hipoteques, els lloguers i moltes, fins i tot, han d'escatimar el menjar. Però el Govern d'esquerres omple de confits i caramels els poderosos.

L'estat d'alarma i el confinament ens han situat en un escenari inèdit. Tendrem un estiu sense turistes. Una oportunitat per al Canvi, en majúscula meravellada. Per més que la presidenta Armengol es preocupi d'enviar la certesa que aquí ho tenim controlat i que poden venir turistes sense problema, l'estiu serà el més magre d'ençà que monocultivam el turisme.

No seré jo qui faci un discurs antiguiri. Qui no ha viatjat? Qui no passa gust de visitar part o banda? De fugir de la rutina, de conèixer nous paisatges i nova gent? No ens enganem. El turisme, els viatges, són una indústria més. "És que jo no faig de turista, jo faig de viatger". Posa-li el nom que vulguis. L'efecte és el mateix.

Però tornem a l'illa. Pensem-la com una arcàdia feliç. Difícilment sortirem del monocultiu. Hem de recordar a qualcú que abans dels anys cinquanta, sense turisme, eminentment rurals i amb una indústria emergent però ínfima, érem una illa pobra més de la Mediterrània? Se'n recorda, ningú, de quan els padrins partien per no malviure a fer les Amèriques? Quines alternatives reals hi ha al monocultiu? Som una illa d'Europa, avui. Si hem tengut indústria, fa estona que està deslocalitzada. La nostra mà d'obra és massa cara.

Simplifiquem-ho. Se suposa que la dreta, col·laboracionista i connivent amb el poder i els doblers, ha d'aplicar polítiques no interventores. Campi qui pugui, i que surin els de sempre. I l'esquerra, si es vol dir esquerra, hi ha d'intervenir. Cal regular. Ens cal, ser tan rics? Limitem l'entrada del turisme, abaixem les places hoteleres, convertim els hotels obsolets en habitatge social, fomentem un turisme de qualitat (prohibim el tot inclòs) concentrat en les zones hoteleres que ja tenim (badia de Palma, Port d'Alcúdia, Can Picafort, Cala Millor, Cala d'Or...) i permetem que la classe mitjana accedeixi a la seva part de pastís amb lloguer vacacional. Socialitzem els fruits d'aquest tresor. Anul·lem el consum de territori, a zero. Limitem l'acumulació de riquesa, dos (tres?) lloguers vacacionals per propietari. El producte per fer tot això, ja el tenim. Riqueses de perfil baix, economia fluida que es retroalimenta, consum de producte propi. Un turisme de baixa intensitat que reclami picapedrers, fusters, llanterners, electricistes, però també sabaters, perleres, gerrers i, sobretot, pagesos i ramaders. Deixar respirar l'illa, permetre l'alè fondo dels carrers. Educar. I guarir. I cuidar. Públicament, universalment, gratuïtament.

El decret del PSOE és un insult a tot això, perquè significa fer la torniola a qui més té. I hom es demana què hi fa la gent de Podem, que venien per canviar el món, dins aquest govern que promou d'una manera tan descarada les diferències socials? I encara més, què hi fa la gent de MÉS, presumptes defensors d'una Mallorca sobirana, que es guardi a ella mateixa, que es protegeixi de depredadors i carronyaires, que salvi el territori que encara té sense ferir. Per ventura ho pagava, ara, sortir d'aquest govern. Igual que ho pagava, també, fa poc menys d'un any, no entrar-hi amb les condicions i les maneres amb què s'hi va entrar. Fa molt de mal, la governera, quan no sabem posar peu fiter. Es pot dir basta, es pot dir pus, es pot dir prou. Però no ho diuen. Fa molt bon escainar, si només és de paraula.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF