Els nens dormen, es fa el silenci. El llum parpellejant del mòbil l’impacienta des de fa una bona estona, però és ara, quan acaba de fer el petó de bona nit a la Laia, que finalment pot asseure’s al sofà i activar les notificacions de l’'smartphone'. Doncs sí, ella ha contestat. I és estrany, perquè juraria que avui tenia un sopar amb les amigues. O era ahir? No, era avui, en efecte. Fa una hora que encara feien una copa. Vi blanc. O deu ser cava? El cas és que anava preciosa. Mira-la, amb el seu vestit vermell, amb els llavis del mateix color. Li queda bé el vermell, l’hi hauria de comentar la propera vegada que parlin. Perquè ara no pot, ara no és el moment de deixar-ho caure com qui no vol la cosa, que si no ella sabrà que ell sap que ella tenia un sopar amb les amigues. I diria que ella no l’hi ha dit.
“Què fas?”, diu el missatge. I ell somriu perquè pensa que quines coses a demanar, si ho ha penjat fa una estona: vestit amb una camisa blanca, pantalons grisos, una copa de vi negre a la mà, rient sense mirar a la càmera i observant de reüll una interlocutora que no riu, i que de fet fa una ganyota estranya; però a qui cony li importa la interlocutora si és ell que surt atractiu i desenfadat en aquesta foto que sembla feta per un fantasma que, d’amagat (com tots els fantasmes), s’ha colat a l’escena només per captar una imatge tan espontània, publicada fa mitja hora, quaranta-dos ‘likes’. Ah, no, quaranta-tres. És d’ella, però, aquest darrer ‘like’? No, bé, mala sort.
Recorda haver publicat una ‘story’ amb la mateixa imatge, abans. I mira per on, ara resulta que la nena sí que ha vist la seva ‘story’, i, per tant, sap exactament què està fent ell aleshores. Es deu fer la interessant. O pitjor, la desinteressada. En fi. Que no cola. Ell haurà de trigar una mica a respondre-li, però. Al cap i a la fi, ella ha esperat almenys sis hores a contestar el missatge que ell li ha enviat cap al migdia, quan acompanyava el nen a l’entrenament de futbol. “Bonica foto de perfil”, li ha dit ell. Així. Pam. Sense emoticona ni res, tu. Tal com raja, compliments a pèl, i que es posi vermella: al cap i a la fi (i que no se li oblidi dir-l’hi), es tracta d’un color que li queda força bé.
Ostres, que li ha tornat a escriure, la tia. “Repeteixo: què fas? Qui ets? Et conec?” Com si no ho sabés, qui és ell, es diu. Com si ella no hagués indicat que li agradava, el seu tuit d’ahir sobre polítiques lingüístiques; com si ella no hagués fet una ullada al seu Instagram, abans de revisar les seves ‘stories’. Que qui és, demana. Que si el coneix, vol saber. Doncs dona, és evident: ell és un home que no passa desapercebut, n’hi ha prou de revisar les xarxes: teatre, llibres, dinars familiars (cert que hi surten nens, però podrien no ser seus, que ell no sembla tan vell com per ser pare de dues criatures preadolescents, no fotem!); ara sessió de cine, ara una mica de gimnàs, ara posat seriós, ara tuit abstracte amb motiu d’aquell dia internacional de nosequè, ara ‘post’ entre irònic i sarcàstic, ara aquella cançó ‘underground’ del llistat de Spotify creat amb aquesta finalitat (cal dir-la, la finalitat?).
Ell és tot això. Ni que fos poca cosa. Ell és l’home que ahir estava rellegint (així ho va matisar, recorda) Paul Auster assegut a la terrassa, mentre assaboria una tassa de te vermell ecològic. Era cap al tard, al voltant de les set, sí. Recorda l’hora perquè acabava de penjar el telèfon al seu excunyat i la Laia li demanava el mòbil per mirar ‘Dora la exploradora’ mentre tots dos feien cua al pediatre. I ell va deixar-li el mòbil. Després de penjar la foto, és clar. Feia setmanes que tenia ganes de penjar-la, però el dia que la va fer no va tenir temps perquè la sogra va anar a buscar els nens i entre una cosa i l’altra ja li va fer mandra seguir assegut allà, que la terrassa tampoc és tan bonica, que Paul Auster està sobrevalorat, que el te en realitat tampoc el mata, a ell. Però ei, la foto quedava bé. La terrassa i tot feia goig, amb el filtre ‘Amaro’. O era ‘Earlybird’?
El llum de les notificacions torna a parpadejar. “Deixa d’escriure’m”. Hòstia, tu. Que s’ha posat estúpida, la nena. Ni que fos tan interessant, ella: més retuits que tuits, un Facebook insubstancial, buit de contingut propi. Mira-la, si l’ha bloquejat i tot. A veure si ara no es podrà ni ser simpàtic. En fi, res. Tampoc n’hi havia per tant, confirma, després de contemplar per darrera vegada la foto d’ahir on ella va de vermell. De fet, aquesta amiga seva del sopar sembla amable. No és tan maca, potser, però se la veu simpàtica. I total, els nens dormen i ell no té son i tanmateix no l’acaba d’enganxar, el tal Paul Auster. Per feina, doncs. Com era, que li havia dit, a l’altra? Ah, sí: “Bonica foto de perfil”.
