En la meva vida, no he folrat mai un llibre. Sempre he pensat que folrar un llibre és ocultar-lo. I penso que els llibres han d’estar a la vista de tothom. Però un dels llibres més estimats de la meva biblioteca està folrat des de fa molts anys. És de George Sheehan i es titula 'Correr es salud'. He de dir de seguida que no el vaig folrar jo, sinó un bon amic i company de curses d’atletisme: Juan Antonio R. Malmierca. Jo acabava de llegir aquest llibre i l'hi vaig recomanar. Em demanà que l'hi deixés. Jo, que no sóc gaire de deixar llegir llibres de la meva biblioteca particular, a causa de l’emoció que m’havia procurat i de la que m’imaginava que també li procuraria a ell, l'hi vaig prestar. Al cap de poques setmanes, amb molt d’agraïment i vehemència, en Juan Antonio me’l va tornar. Folrat! Per més fer. Sort que no l’havia folrat amb paper d’estrassa, sinó amb un plàstic molt sedós i transparent, de manera que es veia la portada completament i es podia llegir tant el títol com l’autor. En record i atenció del meu amic, encara ara no l’he desfolrat. Transcorria l’any 1979.
George Sheehan encara vivia aleshores i es trobava en actiu. Era el corredor nord-americà més veloç dels veterans de la seva edat: tenia 60 anys. No només era el més ràpid, també era el més elegant. Com el meu amic Juan Antonio, que sempre acabava entre els tres primers de qualsevol cursa i gairebé no suava mai. No gesticulava. Semblava que no alenés. Com George Sheehan, la classe de corredors que jo admirava. Bé, el Dr. Sheehan sí que suava força quan corria, però ell assegurava que la suor honesta no fa olor.
El que per a mi feia del doctor Sheehan un corredor singular és que escrivia, i com córrer, ho feia molt bé. Era un excel·lent escriptor d’atletisme, de salut i de filosofia. Les seves ressenyes personals sortien publicades al 'The New Yorker' cada setmana. Després les recollia en llibres i es traduïen a molts idiomes. Abans de morir, l’any 1983, havia publicat una desena de llibres. A mi, aquells llibres m’inspiraven en l’esfera literària i esportiva. Aleshores jo corria uns quinze quilòmetres diaris. Els caps de setmana acostumava a participar en curses de competició de corredors amateurs. Feia molts anys que jo era feliç llegint, però en aquella època també ho vaig ser corrent. Georges Sheehan va col·laborar de forma magistral en aquella felicitat.
George Sheehan era un filòsof de l’esport. Reflexionava sobre la seva conducta personal, sobre la seva alimentació, sobre política, sobre religió, sobre exercici físic i espiritual, sobre la condició humana en general. Era un gran lector. Citava sovint Thoreau, artega, W. i H. James, Sant Francesc, G. K. Chesterton, Kierkegaard, Huxley i qui es posés davant seu. No només espipellava el millor dels seus companys de carrera, sinó de tots aquells grans savis, clàssics i contemporanis, que havien deixat escrit el més profund de les seves reflexions. Tot s’ho aplicava a si mateix el doctor Sheehan, no per a guanyar curses o escriure millor, que sí que ho feia, sinó per sentir-se bé amb ell mateix i amb tot allò que l’envoltava. Casat, segons ell mateix, amb “la dona més guapa” de la contrada, i pare de dotze fills, va saber dotar el seu entorn d’un clima d’optimisme i benestar. I això que ell comentava sovint que el seu caràcter era difícil per als que estaven en la seva companyia. Una cosa a destacar molt del seu tarannà era el sentit del joc que sempre l’acompanyava. Córrer, escriure, pensar, viure, menjar, tot ho veia des d’un angle juganer, i així ens ho transmetia. Aquesta seva peculiaritat lúdica el feia molt cordial i atractiu.
Sheehan era un home prim, fibrós, d’ossets petits i, naturalment, de poc pes, però sempre va confessar que menjava com un trabuc, i si anava convidat encara menjava més. “Amb fam o sense, deia, sempre m’acabo tot el que m’ofereixen de menjar si és gratis”. Aquest era el seu joc i el seu humor. També afirma que abans de córrer havia dedicat 40 anys de la seva vida a intentar ser una persona normal per a una societat normal. Estava sempre pendent del que diran, del que pensessin d’ell els altres, patint i creient que era una persona indigna, incompleta i inferior. Fins que va començar a trotar pels camins i les carreteres del seu estat. Fins que es va posar a llegir i a escriure les seves experiències i els seus pensaments. Confessa que córrer el va fer un home lliure.
Poc temps després, imbuït de totes aquelles emocions, jo vaig començar a escriure la meva novel·la 'El cavall', que més tard seria premiada i publicada. Em vaig servir molt dels llibres del doctor Sheehan. I tant. 'El cavall' era la cursa d’un home de 50 anys amb el seu fill de quatre a l’esquena durant la vigília de Sant Joan, el dia més llarg de l’any. Una cursa singular, com es veu. Un home ja força madur, amb el seu fill a collibè, corrent de Palma a Alcúdia, des del matí fins al vespre. Cinquanta-sis quilòmetres. Pare i fill, mentre progressen en la seva correguda, també progressen en la seva relació humana. Fins que aconsegueixen la meta. El cavall, exhaust i content, dóna gràcies a la vida per aquella experiència única. El moviment i la meditació, va dir Sheehan, sembla que són una unitat. I ell va dedicar els últims anys de la seva vida a moure’s i a meditar. A pensar. A convertir-se en l’ésser humà que era.
La nostra sort és que ens deixà el seu testimoni per escrit. Això sí que té una doble virtut!
