CONVERSES AMB EL TRADUCTOR

Gabriel de la S. T. Sampol

Avui conversarem amb el poeta i traductor Gabriel de la S. T. Sampol (Alaró, 1967).

Les motivacions que us han duit a traduir

Cada vegada estic més convençut que és l'enveja. Dir-ne admiració o devoció és una manera de revestir-ho, però el fons és el mateix. Traduir em permet escriure les obres que m'hauria agradat escriure i fer-me-les meves. Després puc afegir-hi la part altruista d'oferir a la literatura catalana i als lectors obres que no hi eren presents. Realment també ho tenc en compte, però la primera motivació és l'altra, no ens enganem. A més, traduir no sols em permet escriure les obres de grans poetes, sinó també escriure obres de gèneres que no podria cultivar d'altra manera, com la narrativa i el teatre. Com a bon pessoà, puc veure la traducció com un joc d'heterònims: he escrit amb el nom de Pessoa, de Voltaire, de Saramago, de Madame de Staël, d'Almeida Garrett, de Zweig, de Mendes Pinto, d'Hildegarda de Bingen...

Reptes

Als traductors ens agraden els reptes, les obres amb dificultats a l'hora de fer-ne la versió, amb jocs de paraules o amb elements no immediatament transferibles a la llengua en què traduïm.

M'agrada sobretot traduir poesia, especialment en vers regular. En aquest cas és el repte més gran que en els altres gèneres literaris, perquè has de canviar molt més el text, però ha de continuar sent el mateix. Si ens referim a reptes futurs, m'agradaria molt traduir la poesia d'autors portuguesos cabdals però poc coneguts fora del seu àmbit lingüístic: Bocage o Florbela Espanca, per exemple. I un repte que sembla que pren forma: traduir Nelly Sachs. En aquest darrer cas ho faria a quatre mans (un altre repte) amb Heike Nottebaum.

Una traducció vostra

Em costa molt triar-ne una. Estim molt el meu Pessoa (els ‘Robayyat’), el meu Pinto (la ‘Peregrinació’), el meu Gomes de Amorim (‘Fetge de Tigre’) i el meu Voltaire (les ‘Memòries’). Segurament, però, la traducció de què estic més satisfet és una de les que han tingut més poc ressò, ‘Les cançons’ d'António Botto. Té tots els ingredients per entusiasmar-me com a traductor: un gran poeta, vers regular, la dificultat de traduir una senzillesa aparent, la identificació en molts moments, la possibilitat de descobrir als lectors un autor poc conegut... És la vegada que més he gaudit de traduir, sens dubte.

El traductor recomana una obra

Vull recomanar-ne una de les que més admir com a lector i com a traductor: la ‘Ilíada’ en la versió del P. Miquel Peix (editorial Alpha), una conjunció perfecta de sonoritat rítmica i riquesa i bellesa lingüística. Som d'aquells que els agrada més la ‘Ilíada’ que l’‘Odissea’, i dec la meva admiració a aquesta traducció. Sempre s'ha dit allò que la literatura universal la fan els traductors, i és cert. Vull pensar que de veritat he llegit la ‘Ilíada’ (i tantes d'altres coses), malgrat no haver-ho pogut fer en la llengua original.

Obres traduïdes

He traduït del francès (‘Memòries’ de Voltaire, ‘Màximes’ de la Rochefoucauld, ‘Reflexions sobre el procés de la Reina’, Mme de Staël), del llatí (les poesies d'Hildegarda de Bingen), de l’alemany (‘Amerigo’ de S. Zweig) i, sobretot, del portuguès. Entre les traduccions d’aquesta llengua puc assenyalar: ‘Frei Luís de Sousa’ d'Almeida Garrett (Premi Josep M. de Sagarra de Traducció Teatral 1995); ‘Objecte quasi’ de José Saramago (2000); ‘Fígados de Tigre’ de Gomes de Amorim (Premi Giovanni Pontiero 2007); el ‘Llibre del desassossec’ de Fernando Pessoa (amb Nicolau Dols, Premi Serra d’Or de Traducció 2001), ‘Robaiyat (Cançons de beure)’, també de Fernando Pessoa; ‘L’escena de l’odi’ d’Almada Negreiros (9è Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia); ‘Peregrinació’ de Fernão Mendes Pinto (Premi Jaume Vidal Alcover de Traducció 2015).

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF