Els escriptors que m'han estimat

Gabriel García Márquez (II)

El que dona un gran valor a tota la narrativa de García Márquez és la naturalitat amb què ho conta i ho escriu tot. Segurament no ho va escriure amb l’espontaneïtat que sembla, però el resultat és el que compta. García Márquez, ja fos per causes innates o apreses, és un mestre de l’art de la narració. I, a més, és un privilegiat en el camp del talent i de la imaginació. De la fantasia. Ben mirat, si el que escriu s’ho inventa, és un geni; si es limita a dir el que ha vist i viscut, és un innegable expert de la ploma, immensament hàbil.

Qui en dona més?

A les seves memòries, que no deixen de ser una novel·la basada en la seva vida real, com d’aquesta manera havien de ser, es nota des del primer moment. Només cal llegir “Vivir para contarla” per adonar-se que és així. Tot el que escriu ens sembla exòtic i meravellós, un prodigi inversemblant, però és absolutament evident la seva naturalitat.

Un incís. Si Gabriel García Márquez no hagués conegut Ramon Vinyes, un clarivident llibreter de Barranquilla, res de tot el que va escriure seria com ho va escriure. Qui era Ramon Vinyes? Ramon Vinyes va ser un escriptor català polifacètic: narrador, dramaturg, crític literari, conferenciant, dinamitzador cultural, etc. Era de Berga, va ser un berguedà il·lustre que, en diferents moments i per circumstàncies de la vida, va anar a parar a Colòmbia i, concretament, a Barranquilla, on va dirigir la revista "Voces" i va impulsar el Grupo de Barranquilla, del qual formaren part els joves escriptors més destacats de l’època. En aquestes circumstàncies del seu exili, el conegué i l’admirà i el venerà, entre d’altres, Gabriel García Márquez. Fins al punt que li feu un sentit homenatge a la seva novel·la més coneguda i emblemàtica, “Cien años de soledad”. García Márquez es refereix a ell com “el sabio catalán”. Diu que Ramon Vinyes és “el hombre que ha leído todos los libros”. És clar que quan Gabriel García Márquez escriu això, Ramon Vinyes fa anys que és mort, amb la qual cosa no va poder gaudir en vida d’aquest homenatge tan merescut. A les seves memòries, García Márquez el cita sovint com el seu mentor literari més destacat, i com el descobridor del seu talent com a novel·lista d’originalitat única.

García Márquez, a “Vivir para contarla”, aquestes memòries que a mi m’han proporcionat tanta alegria com “Cien años de soledad” i “Crónica de una muerte anunciada” juntes, té un record emocionat per aquell grup de Barranquilla i pels autors que hi va descobrir a través de les seves primeres lectures més significatives. Destaquen, entre moltíssims més, els descobriments de Jorge Luis Borges i de Julio Cortázar. Personalment m’alegra especialment que cités Felisberto Hernández. En aquell moment, jo ja havia llegit i rellegit Felisberto Hernández en un llibre seu de contes prodigiosos titulat “Nadie encendía las lámparas”. Aquí sí que s’emmagatzema, en poques pàgines, el millor realisme màgic de Llatinoamèrica. Encara que a aquest enorme fabulador uruguaià, que es guanyava la vida de mala manera tocant el piano als bars, places i carrers i a tot arreu, ha passat a la història de la literatura, i cada dia que passi la seva petjada es notarà més, com l’inventor del ‘fabulisme’. No podia ser d’altra manera. La seva prosa poètica i fantàstica així ho vaticinava.

També, de “Vivir para contarla”, de Gabriel García Márquez, recordo el seu homenatge a Arturo Barea i la seva monumental “La forja de un rebelde”. Jo vaig llegir aquest magnífic documental novel·lat un poc abans de l’any 2000. A instàncies d’en Pere March, que la va idear, dirigir i gairebé produir, jo estava escrivint el guió de la seva pel·lícula “Blocao”. Cercant on enriquir-me de les greus vicissituds de la guerra d’Àfrica, vaig trobar aquest gran tresor i vaig extraure’n molt material per al meu treball de guionista cinematogràfic. Ha estat la meva primera i última aventura que he tingut en el món del cinema com a creador i dialoguista.

Valoro molt que García Márquez comencés del no-res la seva carrera literària, com ho han fet tots els escriptors de manera majoritària. Però ell no se n’amaga i, a més, ho aprofita per donar les gràcies a tots els que l’ajudaren. I és que aquests inicis del no-res formen part també de la màgia de la vida. Diu que va estar envoltat, a més, domèsticament, de dones: sa mare, les dues àvies, dues germanes, moltes tietes, alguna criada i diferents veïnes. Jo ho faig venir bé personalment, perquè, com a fill únic que vaig ser, i que soc, vaig créixer igualment entre dones i sempre he viscut enmig de dones. En primer lloc, la mare i l’àvia, una tia, unes cosines. Posteriorment, ja de casat, la meva dona i les meves tres filles m’han acotxat fins al dia d’avui. I és que les dones tenen aquesta aura especial, d’atenció i tendresa, de màgia, que els homes no tindrem mai. Algú pot pensar que no és res més que nostàlgia, però, en tot cas, és nostàlgia sana i condreta, no és simple realisme domèstic i casolà, sinó que hi circulen Fellini, Giuletta Massina i la música de Nino Rotta. I, per descomptat, la literatura incomparable de García Márquez.

No em cal dir res més, de moment. Tan sols expressar la meva satisfacció per haver compartit amb Gabriel García Márquez, tant d’infant com d’adolescent, la immensa timidesa que tant ell com jo visquérem, patírem i experimentàrem. Perquè allò que dona valor a la vida és l’experiència i no la realitat: la interpretació. A ell, aquesta circumstància de la timidesa, superficialment tinguda com a negativa i que tant el va fer patir, li conferí una creativitat taumatúrgica i el convertí en un dels més destacats escriptors hispanoamericans de tota la història. A mi em va servir per refugiar-me en els llibres i per convertir-me en un caòtic i empedreït lector de tots els gèneres i estils.

No és que vulgui fer cap analogia personal amb el geni de Barranquilla, però m’alegro de manera immensurable que les seves passes m’hagin indicat el camí de la fantasia i el de l’excel·lència màgica. Un camí infinitament més fruiter, vist literàriament, que el de la quotidiana i trivial realitat que impera al món sencer.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF