OPINIÓ

Fumar d'amagat

Deu fer més d'un any que no fum, però estic pensant a tornar-hi perquè em feis molta enveja. 

Us veig quan em moc per Ciutat, intentant dissimular, amagant-vos, enfonyats en els racons més insospitats, aprofitant angles morts, allà on no arriba la llum dels fanals. us veig patir: la vostra mirada de disculpa, el sentit d'alerta activat, el gest nerviós, l'aire de culpabilitat. 

Però no heu de passar pena per mi. Som un aliat. 

De fet, us admir. Us abraçaria. Us besaria a tots. A la boca, per descomptat, per poder sentir el regust del vostre crim, encara que sigui de segona mà. 

Perquè no record major plaer que fumar d'amagat i quan us veig darrere els contenidors, als caires dels parcs guaitant com vulgars pederastes, fumant urgentment, conscients que en qualsevol moment podria caure sobre vosaltres el jou tirànic de l'ordre establert i la correcció puritana, us estim a tots i cadascun perquè sé que sou un poc els meus germans. 

I pens en tots els cigarrets que em fumava al terrat i després baixava i em rentava la boca amb sabó i les dents i amagava el paquet entre els tests i deia a na B. que ho havia deixat i que duia dies, una setmana, ara ja dues, sense ni una calada, i ho passava tan malament que quan duia un dia sencer o un dia i mig, si arribava, em mereixia un premi, no? Aquell piti me l'havia guanyat, i així durant un mes o dos. I un dia feia una cervesa i ja havia comprat un paquet, però després el tir, no el vull, és només que he tengut un mal dia, ara ja està fet, demà torn a començar; si he pogut una vegada, en podré dues, en podré cent o potser no podré mai. 

I ho enyor tot. De veres que ho enyor. 

Voldria tornar a sentir aquella contradicció constant: aquell penediment i aquella vergonya, creuar un aeroport internacional, una estació de tren de punta a punta, on és la zona de fumadors, per favor, defora de l'hotel a les set del matí amb aquest fred que gela i amb les sabates sense cordar, esper que ningú s’hi fixi, en faig un i torn a pujar i llegesc una estona i després em dutx i berenam i he de comprar un foguer que només en tenc un i si el perd no en tendré cap; les expedicions en diumenge quan vivíem al centre i estava tot tancat i tenia ressaca però no tenia tabac i havia d'anar gairebé fins a la plaça d'Espanya amb el cap que m'explotava i les cames que em tremolaven i els doblers justs, quant deu costar una capseta del més barat. 

I demanar a desconeguts, les seves reaccions, hi ha gent que et perdona la vida, jas, aquí en tens dos, tres, et pots quedar el paquet que me’n queden pocs i tanmateix n'he de comprar, tenc un altre paquet en el cotxe, em dones foc? sempre em robes l'encenedor, no sé com ho fas. 

Però també la satisfacció. El plaer. Mai tan intens com recordaves, sempre amb aquella nota final de desengany i com un pes imprecís però identificable. I aquell sabor de cendra a la boca que ni notaves perquè tenies el sentit del gust completament nafrat i l'olor que devies fer, però només ho saps ara perquè abans aquella pesta era la teva pesta sempre, tots el dies, dia i nit, de sol a sol...

Potser fumar sigui un vici ordinari, però fumar a furt és un ritu, una experiència emocional, un moment d'intimitat amb els nostres pecats i debilitats, una oració per la nostra impotència. 

Per això quan us veig, us abraçaria. Per això quan us top record en Salvat i cant quin tebi pler fumar d'amagat. I després la fumera se m'espassa i ja està.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF