OPINIÓ

'Full retard'

Com ens va ensenyar l’actor multioscaritzat australià Kirk Lazarus, interpretat per Robert Downey Jr. a Tropic Thunder, fins i tot l’estupidesa més tenaç té graus: es pot ser ' retard' o ' full retard', i ' you never go full retard'. Val la pena tenir-ho present, perquè vivim uns temps en què la matraca constant intenta aplanar les idees i ens repeteix insistentment allò que els extrems es toquen, posant en un mateix nivell les idees d’uns i altres, amb el pretext d’una mal entesa imparcialitat, de manera que acabam donant abast a discursos anacrònics que haurien d’estar ja superats.

No es tracta de limitar el debat o desterrar la moderació, sinó de no perdre el temps, que el debat vagi cap a algun lloc.

I que consti que pens que almanco els que ens dedicam al periodisme sí que hem de fer l’esforç de ser equidistants, però això no significa que tot val.

De fet, em sorprèn la mala premsa de l’equidistància avui dia, perquè, almanco de partida, l’equidistància em sembla la posició més racional: examines dues posicions enfrontades des de certa distància i després intentes decidir quina és la que et convenç més, però sense partir d’idees preconcebudes, acceptant que pots estar equivocat. Això està bé.

El problema no és tant l’equidistància com la neutralitat, perquè davant certes coses no pots quedar de braços plegats i pensar que tant és una posició com l’altra, perquè no és així. No pot ser així.

Aquest és precisament el discurs de la dreta més reaccionària: que la violència exercida per homes contra dones és igual que la violència exercida per dones contra homes; que les brutals i injustificades agressions durant la República exercides per exaltats incontrolats i les salvatjades durant la guerra són equiparables a la venjança sistemàtica i sense pietat de la repressió franquista contra població civil un cop guanyada; que un grup d’incontrolats cremant contenidors justifica la brutalitat desfermada d’una força d’agents entrenats i pagats per exercir la violència amb el permís de l’Estat, etc.

I no, no és igual. Per descomptat que no ho és. Només pots pensar que és el mateix passant per alt tots els detalls, ignorant el context històric, les motivacions de cada part, qui està a dalt i qui a baix, qui ostenta el poder i defensa els seus privilegis i qui està esclafat i indefens, qui pressiona el genoll contra el coll d’algú a terra i qui intenta respirar… És a dir, ignorant completament tot allò que, de fet, importa. I les víctimes d’aquestes simplificacions, curiosament, sempre solen caure del mateix costat.

És com el mantra aquell que sentíem a classe de filosofia a l’institut, que tot era relatiu. Ho solien dir sempre els mateixos, com si dir tal cosa fos bastant profunda i intel·ligent, quan en el fons només arriba a tremenda demostració de peresa mental. Sí, òbviament, si el color vermell és més guai que el verd és relatiu, gràcies; però si exercir la violència sense motiu contra una persona indefensa està bé o malament no ho és. No és ni remotament relatiu.

Els dilemes morals o les idees polítiques potser són complexes, potser estaran plenes de matisos i mencions, però no són relatius: seran pocs, però hi ha d’haver uns pilars ferms i inamovibles. Hi ha d’haver alguna veritat absoluta. I trobar-la és esgotador i frustrant, clar, però esborrar-nos i dir que “tot és relatiu” i que “els extrems es toquen” equival a assumir que tot val, que tota posició és igualment legítima, i això ha suposat obrir la porta a l’estat actual, en què tot és vera i mentida alhora, en què fins i tot els fets més bàsics són considerats verídics o falsos segons convé a cada bàndol. Però per molt que la realitat sigui, com l’estupidesa, molt més complicada del que voldríem, hi ha d’haver coses certes, idees fermes i sòlides en què puguis confiar. Hi ha d’haver fets contrastats.

Per ara jo tenc això: ' you never go full retard'. Hem de començar per algun lloc.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF