Escric aquests mots avui, 25 d’agost de 2017, el dia que fa 117 anys que va morir Friedrich Nietzsche. Qui és i qui va ser Nietzsche? Una ànima extraordinària. Un pensador força singular. Un caminant incansable. Un profund aforista. Un poeta subtil. Un home bo.
En un lloc destacat de la meva biblioteca personal hi roman un llibre que segurament em va fer canviar el rumb de les meves lectures quotidianes: “Així parlà Zaratustra”. Al seu interior porta la data de la meva adquisició i de la meva primera lectura: 1965. Fins aleshores jo no havia llegit res més que novel·la, narrativa breu, alguna cosa de poesia i molt poc teatre. D’assaig i de filosofia no en sabia pràcticament res. Només alguns referents boirosos. Però aquell Zaratustra, de F. Nietzsche, em degué trasbalsar una mica o un molt. Allò era una altra cosa, una llarga reflexió sobre mi mateix i el món. Una forma superior de pensar la vida. I si no superior, diferent i embriagadora.
A finals d’aquell any m’obligaren a fer el servei militar. Jo tenia 21 anys. L’estat espanyol, comandat per un sol home sense cor ni sentiments ni emocions humanes, amb mà criminal i despietada, va violar els meus drets sagrats, i els de milers i milers de joves, i em forçà a vestir uniforme de soldat i a portar una cantimplora i un fusell. L’aigua i el foc a les meves mans. Quina realitat més oposada la que es trobava entre aquella vida disciplinada d’esclau i els llibres que havia llegit i llegia! Més que res, quina diferència entre el Zaratustra de Nietzsche que m’elevava l’esperit fins el cel, i l’Espanya d’en Franco que em frenava la més insignificant elevació!
Vaig passar el tràngol així com vaig poder, igual que tots els meus companys de martiri, però aquell llibre lluminós, i d’altres que ja m’acompanyaven d’abans, m’ajudaren a isolar-me en part d’aquella situació inhumana. Només recordar o tornar a llegir que “més enllà dels meus pensaments i dels meus sentiments existeix un senyor més poderós, un savi desconegut que es diu ésser: viu en el teu cos, és el teu cos”. A cada passa, aquell Zaratustra desconcertant no parava de dir-nos, a mi i a tots els qui el volguessin escoltar, “germans meus”. Germans meus! Potser només era una forma literària de dirigir-se als seus escoltadors i espectadors, als seus futurs lectors, però aquell llenguatge et donava força i coratge en la situació que ens trobàvem. I com que encara érem sota la fèrria ordenança militar de l’Estat, quan Zaratustra hi tornava condemnant aquest com la més vil de les institucions creades per l’home, jo em sentia vigoritzat pel seu verb: “De tots els monstres freds que existeixen, el més fred és l’Estat. L’Estat menteix en totes les seves llengües del bé i del mal; tot el que diu és mentida, i tot el que té ho ha robat”. Més endavant ho reblava dient: “L’Estat s’ha inventat per als superflus!”
No hi ha mal que cent anys duri, diem al meu país del Raiguer. La mili es va acabar i també s’acabaren aquelles angoixes per donar-ne peu a unes altres. Allò que no es va acabar, ni encara ara, foren les meves lectures. Si ja portava tants anys en la ficció, ara iniciava una etapa en la qual m’estava endinsant en el pensament, que no deixa de ser una altra forma de realitat virtual. Com sempre, vaig voler conèixer amb més extensió i més profunditat l’obra de Nietzsche i, per descomptant, la seva turmentosa vida. Una altra de les llargues reflexions nietzscheanes va ser “Més enllà del bé i del mal”, que no deixava de ser una recopilació dels pensaments de Zaratustra. De la mateixa manera que ho són gairebé tots els seus altres llibres. Nietzsche donava voltes sobre els mateixos temes, amb una contundència i una intensitat que sovint es podien considerar agressives.
Tots aquells escrits, quan jo els vaig llegir, quedaren atenuats per la seva atípica i a la vegada virtuosa vida a l’aire lliure. Nietzsche va ser un caminador solitari com possiblement no n’hi hagi hagut d’altre mai. Ell deia que solia estar assegut el menys temps possible. Caminava sempre que podia. Els seus pensaments sorgien de les seves llargues caminades. Des de petit, després de quedar orfe de pare als quatre anys, va viure a cura de la seva mare i de la seva germana, encara que visqués sol a diferents indrets. La mare va descobrir en ell una intel·ligència superior, i volgué que la posés al servei de Déu. I això és el que va fer Nietzsche encara que no en va ser gairebé mai del tot conscient. Caminar l’elevava, i aquesta elevació l’acostava a Déu i li diluïa les seves cada vegada més sovintejades i turmentoses migranyes. Caminar i pensar, aquesta era la gran alternativa. És ell mateix que ho confessa: “Caminar molt per la muntanya i els boscos: és així com mantinc amb mi mateix les més brillants xerrades”. La visió tampoc li va ser feliç: el 1879, a causa de tot plegat, ha de deixar la seva feina de professor a la universitat. Aleshores incrementa les seves caminades i es limita a “treballar caminant”. Viatja al sud i s’aïlla. Escriu 'El passejador i la seva ombra'. En deu anys publica el gruix de la seva obra: 'La gaia ciència', 'Així va parlar Zaratustra' i 'Més enllà del bé i del mal'.
Pensa, camina i escriu amb els seus cinc sentits, amb la seva sang. Se sent un home absolutament lliure i no ha de retre comptes a ningú. Ni a Déu. Per això diu que Déu ha mort. Per això diu que l’home engendrarà el superhome. Però una vegada i una altra torna a Déu i a l’home que trepitja la terra. Sap que som de terra i terregem, però té grans aspiracions per a la humanitat, té somnis de grandesa per a totes les dones i tots els homes del món. L’home s’ha d’elevar per sobre de les convencions instituïdes, de l’opinió general, de la saviesa adulterada, del pensament frívol i de la trivialitat quotidiana. L’home s’ha de convertir, per ell mateix, en el superhome.
Segurament, i així és com ho veiem ara, en moltes de les seves reflexions sobre Déu, sobre el superhome i sobre el futur de la humanitat, no deixa de ser un ingenu, un somiatruites, però ho és en rigor i profunditat.
Tots els auguris i tots els errors que va cometre, si és que els va cometre, foren dits i escrits amb la seva convicció personal més profunda. Per sobre de tot, Friedrich Nietzsche va apostar sempre per la superioritat de l’home i va ser a ell que professà el seu treball i el seu gran amor. Només cal tornar a rellegir Zaratustra.
