ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Françoise Sagan (I)

JOAN GUASP
JOAN GUASP

A 20 anys vaig assolir un lloc de feina privilegiat com a jove funcionari postal en què m’havia convertit feia pocs mesos: cap de l’Oficina Ambulant de Correus de Camp de Mar. Consistia a fer la ruta postal de la costa mallorquina de Ponent. Aleshores acabava d’explotar el que després es coneixeria com el boom turístic a Mallorca. Tots els funcionaris més joves de l’Administració de Correus de Palma anhelàvem aconseguir aquella destinació laboral. Vaig tenir molta sort. Encara ara no sé com va ser que em va tocar a mi. Però el cert és que, a més de la il·lusió que em feia fer aquella feina, en vaig treure molt de profit personal i literari.

Ens trobàvem a mitjan anys seixanta. Jo, com a responsable d’aquella Estafeta Postal Ambulant, era l’encarregat de dirigir la recollida i l’entrega del correu ordinari, dels certificats, dels girs postals, dels paquets, de la dispensa de segells, d’obrir les bústies públiques que hi havia repartides a les diferents destinacions geogràfiques de la ruta, i de distribuir, per punts de destinació i d’adreça, tota la correspondència que al llarg de la jornada anàvem rebent dels usuaris del servei postal. L’Oficina era constituïda per un subaltern, un carter i jo mateix, a més del xofer de la furgoneta, que també ens ajudava, de tant en tant i si calia, per tal d’escurçar l’horari laboral de tots plegats i arribar més prest a l’oficina central de Ciutat. La furgoneta era una Citroën fabricada en origen, és a dir, original francesa, metàl·lica, de llauna prima sense cap protecció, calenta com l’infern a l’estiu i freda com el pol nord a l’hivern. Una adversitat física insuperable a qualsevol època de l’any, llevat de la primavera i la tardor, tan breus i efímeres que ens passaven totalment desapercebudes.

Dic tot això i ho conto, perquè fa segles que ho volia dir i contar, i ara n’ha sortit l’oportunitat. Jo, aleshores, ja era un gran lector de literatura de tots els gèneres, estils i colors. I, també, feia uns anys que havia començat a escriure les meves pròpies fantasies i ficcions. Els mesos d’hivern, més calmats laboralment, jo vaig pactar amb la resta del personal de l’estafeta, d’esperar-los a Santa Ponça i així poder-me dedicar, amb tota tranquil·litat i concentració, més d’una hora i escaig a la lectura i a prendre notes per a la meva particular creació literària. La furgoneta postal sortia de Palma, parava a Bendinat, a Portals Nous, a Palmanova, a Magaluf, a Santa Ponça, a Peguera i a Camp de Mar, que era el final del trajecte. Jo sortia de Palma a la mateixa hora que ells, sol, amb la meva Vespa 150, de color verd poma, preciosa i atlètica, i els esperava a Santa Ponça. El meu lloc preferit i gairebé únic era a vorera de mar, sobre les roques, a l’escalinata de la Creu del Desembarcament, al mateix punt on se suposava que Jaume I havia començat la conquesta de Mallorca el 1229. Assegut, cul pla a terra, als graons d’aquella Creu de pedra, gaudia d’unes vistes úniques i d’una calma que no es podia pagar en diners, només amb la meva aportació creativa a favor de la literatura universal. Sempre estaré agraït a la vida d’aquells intensos moments de pau i d’emoció incorruptible.

Bé, el que he de dir de seguida és que en aquells dies i mesos, jo estava fascinat per una novel·la d’una joveníssima autora francesa que es deia Françoise Sagan. No feia encara una dècada que havia publicat un llibre que s’havia convertit en un reconegut 'best-seller' mediterrani: 'Bonjour, tristesse'. Aquella literatura era la que els joves d’aleshores esperàvem sense saber-ho. Com tantes altres novetats artístiques i d’esquerres, ens arribava del més enllà. Del més enllà dels Pirineus, en aquest cas del sud de França.

'Buenos días, tristeza', que en castellà la vaig llegir per primera vegada, com ja m’havia passat amb altres títols i així seguiria passant durant molts anys, ens va trasbalsar a totes i a tots. Espanya es trobava a milers d’anys llum d’aquella història. Encara que, nosaltres, a Mallorca, érem uns privilegiats en aquest sentit. Els inicis del boom turístic, en certa manera, ens havia despertat una mica, i vivíem uns quants anys avançats a la majoria d’indrets geogràfics de la península Ibèrica. Més endavant ho havia d’experimentar de mil maneres diferents. La bretxa entra Mallorca i la major part de la geografia espanyola era enorme. Van coincidir, aquells anys, amb les riuades d’immigrants procedents d’Andalusia, Extremadura, Múrcia i Castella-la Manxa, cercant llocs de feina precària i mal pagada, tant al ram de la construcció com al de serveis. La zona on jo treballava s’omplí de paletes i cambrers que no sabien llegir ni escriure ni tan sols la seva pròpia llengua, el castellà. He de dir que entre nosaltres, els mallorquins, tots foren molt ben rebuts i acollits, ja que constituïen un contingent molt valuós de mà d’obra silenciosa i barata.

Gràcies a aquella allau d’obrers no qualificats, profans i llecs en els seus nous oficis, la majoria procedents del camp i de les mines de carbó i de mercuri del sud d’Espanya, jo vaig tenir un sobresou mensual. Ells, encara que guanyessin poc, ho consideraven molt. Cada setmana, el divendres o el dissabte, enviaven a casa seva, als seus pares, a les seves esposes i a les seves famílies, tot el que havien aconseguit estalviar del seu salari, que consistia en gairebé tots els seus guanys. S’acostaven a l’estafeta de Correus i nosaltres, més que res el subaltern amb els paquets i jo amb els girs postals, els ajudàvem a omplir els impresos corresponents per tramitar els seus quefers. Aquells homes ens donaven de bona fe generoses propines. Ens ho haurien donat tot d’agraïts que estaven de nosaltres. Tanmateix, mai acceptàrem cap regal de més de cinc pessetes, un duro. Però, en aquella època, un duro era molta pela. Els omplíem, amb una rapidesa inaudita, tot tipus d’impresos: de certificat, de gir postal, d’ingrés a la llibreta d’estalvis, declaracions jurades, sol·licituds oficials, etcètera. Ho dic amb el cor perquè va ser així: estic segur que en cap moment se sentiren inferiors, ja que nosaltres érem els seus amanuenses voluntaris. Aleshores, una cervesa “de les bones” costava tres pessetes, i era tot un luxe. Hi havia setmanes que, amb les propines acumulades, ens hauríem pogut beure cent cerveses per hom. I a mi no m’agradava la cervesa.

A mi el que m’agradava eren els llibres. I tot allò formava part de 'Buenos días, tristeza', la novel·la emblemàtica de Françoise Sagan. El que jo vivia ho vivia com un personatge de les novel·les que estava llegint. I va esdevenir-se que, al mateix temps, em va arribar una altra història de ficció, també francesa, extraordinària. Molt propera, quant a sintaxi i diàlegs, a l’estil de la Sagan: 'Los organillos', de Henri-François Rey. Aquella novel·la acabava de ser finalista del premi Gongourt, el premi literari més prestigiós de París.

Naturalment que, de tot plegat, en tinc moltes coses a dir.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF